‘Barcelovers’ en acció

Madrid ha creat Espanya però Catalunya ha creat Barcelona. És per això que la pregunta sobre quina és la millor obra dels catalans només té una resposta: Barcelona, tot el geni i els genis que aquesta encara esplèndida ciutat ha parit i projectat. Això no hauria estat possible sense la mida, és a dir, la desmesura en relació amb la densitat humana, les forces i la capacitat previsible de dotar-se, a més d’una capital, d’un artefacte que brilla amb llum pròpia. Així com l’orgull s’esllangueix sense accions de mèrit que l’alimentin, l’amor no és tal si no entra en acció. D’aquí l’expansió creixent d’Open House Barcelona, una iniciativa privada que posa en valor el patrimoni arquitectònic i du a la pràctica la tan bella utopia que fa «que casa meva és casa vostra si és que hi ha cases d’algú». El certamen compta amb múltiples ramificacions, tot i que la seva columna vertebral consisteix en l’oportunitat, sovint irrepetible, d’admirar l’interior d’obres singulars que d’altra manera romandrien recloses, amagades darrere la façana que mai deixen d’oferir. En la seva ja quasi mig centenària història l’Open acumula prop de 500.000 visites. Aviat s'és dit. Amor incommensurable dels barcelonins i de molts que ho voldrien ser per la ciutat i els seus millors edificis. A diferència de la majoria de capitals europees, que són expressió de la verticalitat i la jerarquització del poder, Barcelona ha estat posseïda des de sempre, des d’abans fins i tot que Fiveller exigís al Rei que pagués impostos com a ciutadà, per una irrevocable vocació d’horitzontalitat. Tant hi ha d’aquí allà com d’allà aquí. El conjunt més divers i exquisit d’edificis modernistes es dreça damunt la quadrícula més racional i regular de totes les trames urbanes imaginables. Aquest contrast prové d’un caràcter i confereix més caràcter. Potser no tothom n’és conscient, però l’oposició de contraris en harmonia palpita en l’inconscient dels que habiten Barcelona i s’apodera dels qui la visiten. Rosa de foc per sempre, imaginació desbocada, aspiració permanent a la superació d’uns límits que la voldrien estreta, universalitat com a meta, no com a colofó. Potser pocs col·lectius com el dels seus arquitectes, i els que van tenir i mantenen la gosadia de no eixalar-los la creativitat, han contribuït tant a justificar amb obres l’orgull i l’amor dels barcelonins per la seva ciutat. Open House Barcelona és una immillorable ocasió per revifar-lo. En moments de confusió i desorientació com els del present, no basten eslògans com el de ‘Barcelona és imparable’, rere el qual es congria un moviment més polític, o antipolític, que ciutadà. La ciutat, el seu llegat, les palpitacions del present, inclosos els dubtes, no són patrimoni dels governants sinó dels que dia a dia la fan. Tots necessitem més que mai antídots potents contra la pitjor de les epidèmies, el pessimisme col·lectiu. Per això és tan important, molt més que en temps més propensos al cofoisme, constatar que no tots els intangibles són vaporosos, eteris i indeterminats. Perquè la personalitat i l’estètica dels edificis, l’obra dels arquitectes, es pot gairebé palpar, perquè no transmet tan sols un moment d’emoció que després es difumina com la música sinó que es manté dempeus, invita, desafia, empeny, proposa i ens fa partícips. A tots, però encara més als que volen participar-hi. Resulta impossible respondre a la crida de l’Open House Barcelona i no encomanar-se, com bon ‘barcelover’ en acció, de l’entusiasme col·lectiu que ha fet Barcelona. Només cal apuntar-s’hi per encomanar-se.

‘Barcelovers’ en acció

Open House Barcelona és una immillorable ocasió per revifar l’orgull i l’amor dels barcelonins per la seva ciutat

El més llegit