L’abolició de la prostitució no pot esperar

El PSOE ha proposat una llei abolicionista de la prostitució i torna el debat. Una societat democràtica compromesa amb els drets humans no hauria de plantejar un debat en termes de sí o no. Però sempre ressorgeix en una barreja d’interessos i de desconeixement entre partits i societat. Per no fer trampes ni debats falsos, tinguem clars uns punts de partida. La prostitució no és una feina. Per al Parlament Europeu és «esclavitud incompatible amb la dignitat», i per al Tribunal Suprem «l’esclavitud del segle XXI està als clubs de cites». També està al carrer i en pisos privats. L’esclavitud és delicte, no feina. És humiliació, trauma i violència física i sexual. ¿Algú pensa encara el contrari? Potser aquesta frase de Patricia Sornosa l’ajuda: «Si entra el teu pare al local on treballes i tu no pots atendre’l, no és una feina». L’abolició no és prohibició. Estableix penes als qui se’n beneficien, proxenetes i puters. Dona solucions laborals i econòmiques a aquestes dones i no les persegueix, com sí que faria una llei prohibicionista. Si alguna vol seguir en la prostitució, podria fer-ho. En països nòrdics o a França, on s’ha aplicat, ha baixat la demanda. Espanya ho hauria de fer ara perquè és el primer país d’Europa i dels principals del món en consum de prostitució. La regulació és negoci, és crim organitzat. Als països regulacionistes ha provocat més dones traficades, amb més deutes, i les ha exposat a més violència. Ni de lluny treballen amb més seguretat. La regulació ha augmentat la demanda. Busquen cada vegada més nenes perquè els puters exigeixen «carn» jove. La regulació no pensa a millorar la vida d’elles, al revés, les rebenta. Només dona ales i més beneficis als explotadors, bandes criminals organitzades, i l’Estat no pot tolerar-les. El tràfic i la prostitució no se separen. És com intentar separar el frau dels paradisos fiscals. No es pot. Un s’alimenta de l’altre. Si només ens centrem a combatre el tràfic s’abandona les dones que hi són per pobresa i no se n’ataca l’origen. La Federació Mujeres assenyalava que el 66% de la prostitució estava en dones a la recerca d’ocupació o a canvi d’allotjament, i que el 75% no tenien casa. Explotar persones sexualment sol passar perquè hi ha demanda. Cal escoltar les prostitutes. A totes, no només les que interessin per mantenir el negoci i el discurs proxeneta. Regular la prostitució o deixar sense legislar és el tema de sempre. Ara ja parlen les que sí que desafien el sistema, les que es van salvar de la prostitució. Elles acaben amb tòpics com els de «hi ha feines més dures». Quan a Evelina Giobbe li deien que era pitjor el McDonald’s ella sempre responia: «Almenys quan treballes a McDonald’s no ets la carn». El feminisme sempre va ser abolicionista. Més memòria històrica feminista, sisplau. Mai hi va haver un feminisme regulacionista. El regulacionisme va arribar com un cavall de Troia per una qüestió de diners i manipulant. Ni Arenal, ni Tristán, ni les sufragistes, ni Kolontái, ni Campoamor ni les Dones Lliures anarquistes eren regulacionistes. Espanya ja va tenir una llei abolicionista en la Segona República i projectes que van funcionar, com els alliberadors de prostitució. La política davant la prostitució. El febrer del 2020, la ministra d’Igualtat, Irene Montero, va declarar que era abolicionista, però que aquest debat era un «risc» perquè podia «dividir el moviment feminista». Proposava solucions en la llei de llibertat sexual i una llei de tràfic. Al final, les disputes en el moviment sí que s’han produït, tot i que per la llei trans. Davant això, ara el PSOE rescata una petició del feminisme, una llei integral abolicionista que doni resposta a tot i que el PSOE mai va complir anys enrere. El feminisme no està per a més preses de pèl. És una qüestió urgent. La prostitució és crim, és negoci. Per això hi ha els que no volen parar-la. L’abolició és llibertat, drets i futur per a elles. Per això d’altres volen parar-la. No caiguem en el joc. Mentre «debatem» el que ja sabem, centenars de dones esperen ser salvades ara, no ser les últimes. Totes mereixen dignitat i drets. Menys repetir debats i més acció.

El més llegit