Salari màxim català: repartir millor per cobrar més

Tot esdeveniment, també si és una catàstrofe sobrevinguda, genera guanyadors i perdedors. Ho vam veure fa pocs dies amb el volcà a l’illa de La Palma. Mentre la lava encara s’estava enduent les cases de la població, els especuladors ja estaven aprofitant la situació per apujar els preus del lloguer i beneficiar-se d’aquest drama humanitari a què encara assistim. I és que la lògica depredadora del màxim benefici entén poc d’«empatia», i si no que els ho diguin a les empreses elèctriques. Ara que s'aixequen les restriccions a Catalunya, és un bon moment per fer balanç i preguntar-se si també hi ha hagut qui, a costa del sacrifici de la majoria, ha aprofitat la pandèmia per fer negoci. I la resposta és que mentre els senyorets de l’extrema dreta assenyalaven durament les institucions que ens salvaven la vida com a causants de tots els mals, hi havia qui fora de focus estava acumulant silenciosament més diners que mai. Dos exemples: a nivell global, durant l'any 2020, les 50 persones més riques del món van guanyar 640.000 milions d’euros més. Mentrestant, a Espanya, s’arribava aquest mateix any al milió de milionaris per primera vegada a la història. En aquest escenari, la setmana passada li vaig proposar al president de la Generalitat que Catalunya fos pionera en l’establiment d’un salari màxim per al nostre país. Una mesura que, de fet, ja va ser proposada per ERC al Congrés l'any 2013 i 2016 i que altres líders internacionals com Jeremy Corbyn i Bernie Sanders ja van intentar implementar als seus respectius països. Per interès o desconeixement, la veritat és que la proposta no va caure gaire bé en certs sectors de les elits catalanes, que de seguida em van acusar de voler «empobrir» el país. Res més lluny de la realitat. El que estem proposant és precisament el contrari; és a dir, que els beneficis que tots i totes generem no es quedin a la cúspide de la piràmide, sinó que repercuteixin en millors sous per a tots i totes. ¿Com es fa això? Establint per llei que la persona que més cobra d’una empresa no pugui tenir un sou, diguem, 10 o 12 vegades superior al de la persona que menys salari percep dins de la mateixa companyia. Aquesta ràtio és la que es va establir a Suïssa quan es va votar aquesta proposta en referèndum, però que en tot cas formaria part de la negociació dins del diàleg social. Establir aquesta diferència salarial màxima significaria, bàsicament, que si el teu cap vol apujar-se el sou perquè el negoci va bé, tindria l’obligació d’apujar-te’l també a tu de manera proporcional. Així de senzill i així de sentit comú. Perquè ningú amb dos dits de front pot pensar que la feina d’un alt executiu del Banco Santander, Ferrovial o Naturgy mereix ser 222, 238 o 88 vegades més alt que el salari mitjà de les seves respectives empreses tal com passa ara. Des de la seva investidura com a president, hem sentit Pere Aragonès parlar de transformacions fins a la sacietat. Doncs bé, ha arribat el moment de passar de les paraules als fets amb un pla pilot per a una mesura que seria absolutament pionera. I es pot començar de manera senzillíssima: comprometent-se per part de la Generalitat a no treballar amb empreses que incompleixin aquesta diferència salarial màxima (això anul·laria, per exemple, el contracte per als rastrejadors amb Ferrovial), aplicant aquesta ràtio a les empreses públiques o liderant aquesta mesura dins del diàleg social amb patronal i sindicats. Hi ha qui dirà que no és el moment, que no podem molestar gaire, que el país no està preparat. Però la veritat és que si una cosa positiva ens ha deixat la pandèmia és el consens que les institucions i els governs no hi són com a mers espectadors del mercat, el consens del nostre moment polític és que els governs són aquí per protegir-nos. Un nou sentit comú que ha deixat la dreta desarmada políticament i ideològicament, i si no que l’hi diguin al Partit Popular, que en la seva convenció no ha estat capaç d’oferir més referents que el d’una desfilada de defraudadors i imputats sortits d’ultratomba. Per tant, la pregunta no és si salari màxim sí o no, la pregunta és quanta desigualtat pot suportar la democràcia i si després de més d’un any i mig de sacrificis col·lectius permetrem que només els mateixos de sempre surtin guanyant. La meva opinió és que no, i per això seguirem insistint que Catalunya lideri una mesura que ens tornaria a situar, aquesta vegada de veritat, a l’avantguarda de les transformacions a Espanya i a Europa.

Salari màxim català: repartir millor per cobrar més

Continuarem insistint perquè Catalunya lideri una mesura que ens tornaria a situar, aquesta vegada de veritat, a l’avantguarda de les transformacions a Espanya i a Europa

El més llegit