Divorcis de Netflix

Tornava de fer classe a la universitat, pensant serralades de bolquers i articles, mentre escoltava una llista anomenada ‘Música clàssica per alleujar l’estrès’. Un ‘Preludi a do major’ de Bach amenitzava un pertinaç embús a la Meridiana i jo em debatia entre tocar el clàxon per insultar fins i tot els fanals o comprar-me una colònia nova (efecte habitual quan escolto aquestes peces). De sobte, la música va parar. I llavors va sonar la cançó de ball preferida de la meva parella, que aquells dies era a París de viatge de feina. El que havia passat era senzill: compartim subscripció a Spotify, la plataforma per escoltar música, i en aquell instant jo vaig saber com se sentia sense necessitat que parléssim. Després em diria que tornava d’un sopar i que s’havia animat a escoltar grans temes mentre passejava de tornada a l’hotel disfrutant d’un moment d’alliberament postpandèmic. Si això hagués sigut una comèdia romàntica, podria haver estat escoltant la nostra cançó, sí. Però imaginem que, aliena al meu descobriment, hagués dit en whatsaps posteriors que s’ho havia passat fatal al viatge i que no havia viscut ni un moment de felicitat. Pocs dies després, passava el contrari. Un amic, separat recentment, em plantejava que cada vegada que es posa a Netflix o Filmin per veure alguna cosa descobreix a l’historial les sèries i pel·lis que ha estat veient la seva ex. Sense preguntar-ho i sense benefici de saber-ho, descobreix a què dedica el seu temps lliure de sofà i manteta. La revista ‘Slate’ es plantejava fa poc durant quant temps pot una exparella utilitzar les claus de les plataformes que utilitzaven junts. Hi haurà qui dirà que s’haurien de repartir, com es fa amb els llibres o les paelles, just al trencar. Hi haurà qui opti per una transició de vellut, menys brusca. Utilitzo aquest parell d’anècdotes per exposar que les relacions amoroses no són el mateix (ni estan exposades als mateixos ritmes ni als mateixos estímuls, ni beneïdes amb les mateixes llibertats) que fa dècades. Abans no hi havia aquests problemes multipantalla de primer món, perquè bàsicament estaves condemnat a veure ‘Anillos de oro’ o les notícies amb tota la família i al mateix sofà al voltant d’una tele totèmica. O a escoltar música només el dia de les festes patronals. I, per això, està bé que això de l’amor es repensi des del present, com s’està fent. Pot ser amb assajos sobre Tinder i el seu algoritme carregat d’ideologia (és el cas d’un llibre de la parisenca Judith Duportail), o amb grans novel·les com ‘Feliz final’ d’Isaac Rosa, o amb assajos sobre noves maneres d’habitar un món (i un llit) junts, com ‘El matrimonio anarquista’, de Nadal Suau i Begoña Méndez. O amb un ‘remake’ que actualitzi ‘Secrets d’un matrimoni’. Del mercat romàntic, com el de la música o les sèries, podem dir que l’enorme oferta opera malèvolament per sabotejar les relacions llargues, tot i que la condemna passada de veure només una cadena tampoc sembla l’alternativa desitjable. Que la precarietat o la hipervelocitat, que fomenten l’individualisme, poden torpedinar el desenvolupament en ‘slow motion’ d’una parella. Que la renúncia a altres vides possibles, o la submissió a un rol abnegat, moltes vegades en semiesclavitud, no eren el millor. Que quedar-se sol a casa està bé quan podries triar sortir acompanyat. I continuar junts és bonic quan no se t’impedeix caminar sol. La vida en comú no té per què ser tan llarga com ‘Dinastía’, però tampoc tan breu com un gif o una minisèrie de la BBC. I no és gens ranci celebrar unes bodes d’or ni gens vergonyós festejar, amb conga inclosa, una separació a temps.

El més llegit