Governar l’arxipèlag català, per Andreu Claret

Catalunya s’ha transformat en un arxipèlag social i cultural, i governar-lo no és una tasca fàcil. No ho sostinc per renunciar a la crítica d’una classe dirigent, política i empresarial, responsable de la irrellevància a què hem arribat. Ho dic perquè fer una radiografia encertada de la societat en què vivim hauria de ser el primer pas per formular qualsevol projecte polític. Quan Barcelona va fer seva la proposta d’uns Jocs Olímpics destinats a modernitzar la ciutat i el territori, la societat catalana era una altra. Encara existia una burgesia hereva d’aquells capitans d’indústria de Jaume Vicens Vives, i una classe obrera, procedent majoritàriament de la resta d’Espanya, que s’havia guanyat un lloc en les institucions defensant la llibertat i l’Estatut d’autonomia. La societat catalana era reconeixible utilitzant els paràmetres que servien per entendre les societats europees de la postguerra. 30 anys després, ja no és així. No hi ha dues Catalunyes com se sol concloure al parlar del procés. N’hi ha tantes com identitats i interessos sorgits de la prodigiosa transformació que ha experimentat la societat catalana des de principis de segle. I entre totes constitueixen un arxipèlag d’illes socials, identitàries i culturals, que s’ignoren, que són difícils d’interpretar i encara més difícils de governar. El procés va ser un intent d’agrupar les illes de mig arxipèlag en un continent i el cert és que va aconseguir que molta gent ho supedités tot a la utopia aparentment disponible que suposava la independència exprés. Poc va durar el moviment tectònic que va agrupar identitats socials, culturals i polítiques tan diverses en dos blocs, i l’arxipèlag va tornar a mostrar la seva diversitat. En això estem. ¿De quins materials estan formades aquestes illes? ¿Les dels nascuts a Catalunya i les dels nascuts fora? És una resposta insuficient, tot i que l’origen pesa prou en conviccions polítiques i en comportaments culturals. Agafeu un tren de Rodalies dels que creuen el Vallès per comprovar com canvia el paisanatge a mesura que ho fa el paisatge. I observeu el vagó per confirmar que vivim en una societat cada vegada més diversa. No només per l’origen o la religió. Els tatuatges revelen un món infinit d’afinitats i somnis que encaixen poc amb la idea insistent d’un sol poble o de dues Catalunyes. No hi ha res més allunyat d’una sessió del Parlament català que els passatgers d’un vagó de Rodalies (malgrat el rejoveniment dels diputats, la paritat gairebé absoluta i la presència de senyories procedents de la immigració). La creixent diversitat de Catalunya no cap en un sí o en un no. Governar-la exigeix, en primer lloc, conèixer-la, entendre-la, per poder configurar un projecte comú que ja no pot ser el de fa 30 anys. La Catalunya d’obrers industrials i burgesos del tèxtil va acabar al principi de la transició democràtica. La d’avui s’assembla més a dues illes habitades pels que viuen sense conflictes (la més petita de l’arxipèlag) i els que les passen magres per arribar a final de mes o al final incert de la seva vida (la més gran). Hi ha matisos, és clar. Hi ha una Catalunya de rics entre els rics i una altra que surt cada any a les enquestes sobre els llindars de pobresa absoluta. Hi ha extrems, però cada vegada és més acusada la diferència entre els que en tenen i els que no. Per molt que els que no tenen res disposin d’un mòbil que els permeti viatjar a l’univers dels altres. La tasca dels governants és integrar aquesta diversitat a un projecte fet de valors, però també d’oportunitats. De poc serviran els valors, per molt republicans que siguin, si no hi ha passarel·les entre les illes que permetin conviure, treballar, compartir, progressar. No es tracta només de recosir les ferides provocades per la polarització dels últims anys. Cal estroncar fractures més profundes, que tenen el seu origen en la desigualtat, la marginació, l’allunyament dels líders, siguin polítics o empresarials, la popularitat dels quals està sota mínims. Sense restablir aquesta confiança, sense buscar un nou pacte social, s’imposarà sempre la cultura del no i serà difícil enfilar els consensos que reclamen temps difícils com els actuals.

El més llegit