Arnaldo Otegi ha reconegut que el dolor causat per ETA «mai s’hauria d’haver produït» i ha expressat «de cor» la seva «pena i dolor pel sofriment causat» a les víctimes. És molt possible que, per a molts, aquestes paraules quedin curtes. Per a tants que, senzillament, no poden deslliurar-se del sofriment. Perquè la ferida és massa profunda, perquè no hi ha fil capaç de cosir-la. El trencat, trencat està. Però el reconeixement és important. Definitiu, en realitat. Perquè és l’únic camí transitable cap a la reparació i la reconciliació. També perquè és un avís a navegants. Davant la temptació de la violència, s’ha de tenir molt present aquest final agònic i amarg. La inutilitat política de l’acció i l’esquinç profund causat a la societat. Parlem de mort física i de mort en vida, d’odi calat en una convivència impossible, d’un mal que impregnarà la terra durant anys, de l’herència de la culpa.