Un dels símptomes més clars de la disminució de l’orgull i l’autoconfiança de Barcelona és la nostàlgia creixent de Pasqual Maragall. La figura de l’alcalde olímpic es torna cada vegada més present, reorn inesperat d’una ombra que s’abat sobre el nostre temps però que ja no pot projectar la ciutat cap a nous reptes. Ho hem de fer nosaltres, els que encara hi som, els que pugen. I no en serem capaços si no recuperem el nucli central de la seva idea de ciutat: la capitalitat. Les oportunitats, la influència, el poder de la capitalitat. Per aconseguir incrementar-la no va dubtar a aliar-se amb qui fos, començant per Samaranch, que va escalar primer amb prudència per les jerarquies del franquisme i es va guanyar a continuació la confiança dels jerarques de l’URSS, la clau per escalar al cim del COI. Jugada mestra de dos contraris. La Transició d’Espanya és plena de clarobscurs. En la projecció de Barcelona només hi havia fulgor. Però ja no ens enlluerna.