La síndrome de Venècia

Així és com anomeno el que penso que li pot acabar passant a Europa si no pren les mesures necessàries per no desaparèixer com a actor geopolític important. No ho té fàcil. Venècia va ser un empori medieval que ha descrit molt bé John Julius Norwich, una bellíssima ciutat que ha inspirat des d’‘El mercader de Venècia’ de Shakespeare o ‘El piadoso veneciano’ de Lope de Vega, a ‘Otel·lo’ i ‘Rigoletto’ de Verdi, les pintures de Canaletto i Guardi, i fins i tot ha vist conspiracions com la que gairebé li va costar la vida a Quevedo, el 1618. I en els nostres dies són innombrables les pel·lícules amb una acció que transcorre entre els seus palaus i canals, des del ‘Casanova’ de Fellini al James Bond de ‘Casino Royale’, o fins i tot ‘Indiana Jones i l’última croada’. Venècia és inesgotable. En la seva època daurada les galeres venecianes dominaven el Mediterrani i transportaven espècies que arribaven des de les Moluques travessant l’Índia, Aràbia i Egipte, fins a embarcar a Alexandria. Des de Venècia es comercialitzaven després cap a la resta d’Europa amb guanys enormes per a l’aristocràcia comerciant de la Reina de l’Adriàtic. Fins que tot això va acabar quan Bartolomeu Dias va passar, el 1488, pel cap de Bona Esperança i va fer possible que Vasco de Gama arribés a l’Índia pocs anys després. A partir de llavors les espècies afluïen cap a Lisboa per via marítima en menys temps i a un preu menor i això va marcar el declivi de Venècia, que es va agreujar encara més amb el descobriment de Colom i l’arribada a Sevilla de la plata de les Amèriques. Amb aquests esdeveniments el centre de gravetat econòmic del món es va desplaçar des del mar Mediterrani a l’oceà Atlàntic i Venècia es va quedar fora de joc. Ho explica molt bé Abulafia en el seu monumental ‘The Great Sea’, dedicat a la història comercial del nostre mar. El que ara està passant no és diferent. Europa, primer, i els Estats Units, després, han dominat el món durant 500 anys des de les dues ribes de l’Atlàntic Nord. L’Anglaterra imperial de la reina Victoria tenia gairebé el 70% del PIB mundial gràcies a l’explotació colonial, i aquest percentatge gairebé el mantenia el G-7 (que continuaven sent països europeus i nord-americans amb l’afegit del Japó) als anys 70. Avui, el creixement de la Xina i altres països ha obligat a crear el G-20, que reuneix el 85% del PIB mundial, ja que només així es poden prendre mesures amb ambició d’aplicació generalitzada. I mentrestant el centre de gravetat de l’economia mundial s’ha desplaçat des de l’Atlàntic Nord a la conca Indo-Pacífica, que avui reuneix el 65% de la població mundial i el 62% del PIB. La Xina, a cavall d’un espectacular desenvolupament econòmic, reclama una participació més gran en el repartiment del poder global i un redisseny de les normes que regeixen les relacions internacionals, per tal que siguin més conformes amb els seus interessos i la seva pròpia concepció (autoritària) del món. Que això preocupa als Estats Units no hi ha dubtes i explica no només la seva retirada de l’Orient Mitjà sinó també dues iniciatives preses pel president Biden, immediatament després del desastre de l’Afganistan: la creació d’AUKUS i la resurrecció de la vella iniciativa japonesa del QUAD, que també incorpora l’Índia. Els dos projectes miren de frenar les ambicions marítimes de la Xina i significativament han deixat fora la Unió Europea, que el Regne Unit ja havia abandonat. Ens deixen fora per dues raons: perquè és poc el que en aquelles latituds podem aportar militarment (amb l’excepció de França), i perquè tampoc desitgem veure’ns arrossegats a recolzar acríticament la política nord-americana respecte de la Xina, per la simple raó que els nostres interessos no sempre coincideixen. A Europa li pot passar ara el mateix que li va passar a Venècia, que es quedi fora de joc com una península de la gran massa continental euroasiàtica, que es projecta cap a un oceà allunyat del centre d’activitat del món i per on ja passa menys gent. Quan això passi serà molt difícil mantenir el 50% de la despesa social mundial amb només el 5% de la seva població i sense una política exterior o de defensa comunes per fer-nos sentir. La síndrome de Venècia ens sotja.

La síndrome de Venècia

Els projectes dels EUA per frenar les ambicions marítimes de la Xina han deixat fora la Unió Europea, que corre el risc de desaparèixer com a actor geopolític important

El més llegit