Que no parin els xiulets

Des de les filtracions de Frances Haugen, destapant els racons de Facebook, torna a ser viu el debat de qui vigila els vigilants. En l’era digital la locució està més que vigent, particularment si ens referim a les plataformes de xarxes socials. Sobretot perquè Facebook és un dels genets d’aquest capitalisme de vigilància que tan bé descriu Shoshana Zuboff. El que posa de manifest la documentació que aporta és que es tracta de vigilar-te bé i atrapar-te millor, per continuar creixent en beneficis. Tot i que et trenquis tu. Tot i que es dilueixin les bases del funcionament social que ens organitza. Res nou sota el sol, però faltaven evidències i sobrava opacitat. Si alguna cosa ha repetit Haugen en les seves diverses compareixences i escrits és que ningú sap el que passa realment dins de la companyia. Les preguntes que s’obren a partir d’aquí són múltiples: quin paper juga la figura dels alertadors, com la premsa es converteix en còmplice necessària, quina cultura de transparència i rendició de comptes tenim o quants monopolis tecnològics podem suportar. Perquè un sistema democràtic funcioni es necessiten pesos i contrapesos. En el cas que ens ocupa, els pesos importants són els accionistes i inversors que marquen el ritme de creixement de la companyia. El principal és el mateix Zuckerberg, que compta amb el 16% de les accions. El segueixen alguns empleats de la seva confiança en proporcions menors al 10%, a més de Blackrock i Vanguard Group, les empreses de gestió de capital risc més grans. Com a contrapès, es va constituir a finals del 2020 un Consell de Supervisió amb la comesa de garantir la llibertat d’expressió i els drets humans en les polítiques de moderació de continguts a Facebook i Instagram. Una de les decisions preses des d’aquest organisme és la desplataformtizació de l’expresident Trump, que té el compte suspès fins al gener del 2023. No obstant, aquest consell està molt orientat a les qüestions de desinformació arran de l’escàndol de Cambridge Analytica i queden, per tant, molts punts cecs en relació amb l’impacte social que té la plataforma. Haugen insisteix, a més, que tant els números com els documents que arriben no són verídics o estan incomplets. I sabem que això no passa únicament a Facebook. En altres magnituds i per raons diverses, sol passar en les memòries anuals de la majoria d’empreses grans. Si un document que presenta el balanç de l’any només incorpora els llums, ni és autocrític ni permet avançar en la cultura de la transparència i la rendició de comptes. Que les ombres hagin de sortir per la porta del darrere, a títol individual o amb investigacions periodístiques que duren mesos, és simptomàtic. Les figures que toquen el xiulet, a més, s’exposen a un risc personal elevadíssim, per bé que l’OCDE reconeix que la protecció d’alertadores és una salvaguarda necessària. L’opinió pública es debat entre anomenar-la heroïna o traïdora, ja que ha rescindit el contracte de confidencialitat eterna que va firmar el primer dia. Sembla que Facebook s’ha encarregat de fer circular missatges interns perquè ningú més tingui temptacions de parlar. De moment, la crisi reputacional li està fent pessigolles en l’àmbit financer, però tant de bo tingui un cost significatiu pel que fa a la confiança social. Aquestes companyies no només són massa grans per caure, sinó que són gàbies de barrots invisibles. Per ara, sortir de WhatsApp deixa de ser una elecció personal en el moment que has de calibrar qui perds pel camí. Mentre debatem com hem arribat fins aquí i aconseguim les solucions regulatòries oportunes, podem plantejar altres contrapesos. Tot i que soni utòpic, la mobilització col·lectiva dins de les mateixes empreses pot ser-ho. Ho hem vist a Google, on projectes controvertits s’han retirat o modificat substancialment perquè l’equip de desenvolupament s’ha negat a programar-los. Ho veiem en les generacions que pugen: es combaten entre la precarietat laboral i la recerca de treballs alineats amb els seus valors. A més, l’últim baròmetre de confiança d’Edelman identifica el talent com el grup d’interès més important en les organitzacions i cal tenir-ho en compte, cuidar-lo i escoltar-lo. I la tercera raó per a l’optimisme és que la LOMLOE ha incorporat la digitalització en el currículum, una oportunitat per anar més enllà de l’aprendre a utilitzar dispositius. Ens fa falta una ciutadania digital crítica i compromesa, que pugui portar la mirada ètica i social allà on vagi.

Que no parin els xiulets

Les companyies tecnològiques no només són massa grans per caure, sinó que són gàbies de barrots invisibles. Per ara, sortir de WhatsApp deixa de ser una elecció personal en el moment que has de calibrar qui perds pel camí.

El més llegit