Potser ha sigut la pandèmia. O ingressar aquest any al club dels quarantins. O estar fart de si mateix. I suposo que és una manera de buscar ajuda. Però ha fet una cosa que requereix molt coratge: despullar-se en públic, sent un personatge popular, i atrevir-se a confessar una addicció. Aquí no hi ha filtres d’Instagram que valguin. S’expliquen molts acudits de borratxos i hi ha bromes sobre el que es fa o es diu quan vas pet, però admetre que tens un problema seriós amb l’alcohol, això és una altra cosa. Aquí no hi caben rialletes, per molt que el protagonista sigui expert a aconseguir que el personal es descolloni. El relat fosc de l’alcoholisme no projecta cap èpica, sinó la firma d’una rendició. Fa un mes va comparèixer amb Buenafuente a ‘Late motiv’ i, sense que l’Andreu n’estigués avisat, va anar desgranant, entre ocurrències i facècies, el seu procés destructiu amb la beguda i l’èxit incontestable d’haver passat l’estiu sec. Van ser quatre minuts de televisió memorables. Jo el vaig convidar l’endemà a la ràdio i allà va revelar com fa anys que bevia «no per divertir-me sinó per silenciar pensaments» i com un pot enganyar-se donant per normal que et beguis «cinc, sis o set whiskys a les vuit de la tarda».