¿Qui tem unes pensions públiques?

Amb unes pensions al voltant del 60% del salari mitjà i unes cotitzacions al voltant d’un terç, n’hi ha prou amb dos persones que hi treballin per fer front a una pensió de jubilació. I pel que fa al balanç entre els anys de cotització i de jubilació, amb 25 de cotització i un rendiment anual mínim del 2%, n’hi hauria per cobrir els 15 que separen l’edat de jubilació i l’esperança de vida. Dos paràmetres, el temps de cotització i el nombre de persones actives per jubilades, que a l’Estat espanyol s’han superat folgadament fins a la data; tot permetent que el sistema de pensions hagi estat una mena de vaca lletera que l’Estat ha emprat per finançar allò que no cobria amb una pressió fiscal insuficient a les rendes altes i del capital. De fet, s’estima en més de mig bilió d’euros el superàvit acumulat pel sistema de pensions que s’ha emprat per finançar altres partides. De ser-hi a la “guardiola”, com caldria, n’hi hauria per pagar tres anys de pensions de jubilació sense necessitat de cotitzacions, o per complementar-les durant força anys de d’ingressos insuficients. De manera que no és ni de lluny cert que el sistema de pensions per jubilació estigui en fallida ni que sigui insostenible. Aquesta idea més aviat sembla una “fake news”, tan interessada com totes. En aquest cas, per vendre plans de pensions privats i donar més líquid a asseguradores i bancs? És cert que les previsions demogràfiques, generalment superades per la realitat, mostren una progressiva disminució de la població en edat de treballar. Però aquesta no és l’única variable rellevant. Ho és més el percentatge dels que poden treballar de manera continuada i amb un salari digne. Amb dades prepandèmia, mentre que a Alemanya o Holanda hi treballava més del 50% de la població total, malgrat una taxa d’envelliment superior a l’espanyola, a l’Estat espanyol ho feia un 42%; per bé que amb diferències de fins a 10 punts percentuals entre comunitats. El problema econòmic de l’Estat espanyol no són les pensions de jubilació sinó l’alt atur, la precarietat laboral, la bretxa de gènere i els baixos salaris; i una baixa productivitat que justifica i alhora congelen aquests baixos salaris. I això no es resoldria amb més població, que si augmenta de forma sobtada només posterga el problema. Ni tampoc es resoldria allargant per obligació la vida laboral i retallant les pensions, com alguns pretenen, que en tot cas mantindria el superàvit del sistema de pensions per continuar pagant altres coses. L’allargament de l’esperança de vida amb salut pot fer desitjable una jubilació voluntària més tardana i és cert que força prejubilacions forçades són un veritable frau. Per tant, benvingudes siguin les reformes per acabar amb aquestes i facilitar aquelles. I benvingut, també, el compromís d’actualitzar les pensions amb l’IPC; per bé que haurien d’actualitzar-se amb la productivitat nominal si, enllà de mantenir la capacitat adquisitiva, volem que mantinguin la seva proporció amb els salaris. També cal reconèixer que no tota feina és igual; que n’hi ha que són més dures físicament o psíquica, que les dones pateixen un seguit de discriminacions al llarg de la seva vida laboral, i que els còmputs d’anys treballats per obtenir el 100% de la jubilació ho ha de tenir en compte. Perquè el fet que el sistema de pensions hagi estat i sigui robust, no treu que li quedi força recorregut de millora en defensa de les classes treballadores –autònoms inclosos. Aquest és l’esperit amb què ERC encara la reforma que el govern d’Unides Podem-PSOE està tramitant actualment al Congreso. Molt conscients que el sistema de pensions és un pilar fonamental de l’Estat del benestar, que afecta a milions de pensionistes actuals i futurs i al funcionament del mercat de treball en el seu conjunt.

¿Qui tem unes pensions públiques?

Les previsions demogràfiques mostren una progressiva disminució de la població en edat de treballar. Però és més rellevant el percentatge dels que poden treballar de manera continuada i amb un salari digne

El més llegit