El PSOE, l’endurança i el català

Badalla sobre alguna taula de subsecretari o en una safata amb el rètol d’‘assumptes pendents’ l’avantprojecte de llei de comunicació audiovisual del govern espanyol. Són molts i complexos els aspectes que ambiciona regular el text, que, a més, s’ha d’adaptar a les normes europees. No obstant, el que ha revoltat catalans, bascos i gallecs és que l’esborrany menysprea i abandona a la intempèrie les respectives llengües cooficials. Així, es diu, pel que fa a la televisió convencional, que, de la quota per a produccions europees (51%), la meitat es reservarà a obres «en la llengua oficial de l’Estat o en alguna de les llengües oficials de les Comunitats Autònomes». En el cas de les plataformes, tipus Netflix, es repeteix la fórmula: de la part europea (30%), la meitat serà en espanyol o bé en una llengua cooficial. Com potser han advertit, l’artifici és en la conjunció ‘o’. Castellà «o» una de les llengües cooficials. Com qualsevol pot imaginar, i els autors de l’esborrany saben perfectament, si els agents implicats se’ls deixa elegir entre el castellà i, per exemple, el gallec, optaran, per raons d’audiència i econòmiques, pel castellà. Algú pot pensar que és un error, una relliscada que igual no porta mala intenció. Desgraciadament, en aquest cas no és així. Des del govern català i des d’ERC i Junts per Catalunya s’havia cridat reiteradament l’atenció a l’executiu de Pedro Sánchez sobre aquest punt, que, d’altra banda, té fàcil solució. N’hi ha prou amb definir les quotes per als idiomes cooficials. Però el gabinet de Pedro Sánchez es va fer el desentès i va tirar endavant. El conflicte estava servit. Algú pot pensar, al seu torn, que ens trobem davant una anècdota. Però tampoc. El català –i no diguem el basc, el gallec o l’aranès– es troba en una situació delicada i, d’alguna manera, decisiva. Si la llengua de Rodoreda va resistir el flagell de la dictadura franquista, no està clar que la seva mala salut de ferro sobrevisqui al nou context digital d’oferta pràcticament infinita. L’amenaça és evident entre els joves, per als quals els videojocs, sèries i xarxes socials preferides es conjuguen molt majoritàriament en castellà o anglès. El català corre el perill de ser una cosa relegada a les aules i a l’àmbit de l’oficial, o propi de gent gran. Es podria caure en la temptació de dir que el PSOE i el PP són, quan es pren en consideració la llengua, la cultura i la identitat catalanes, el mateix. No ho faré, perquè crec que realment no és així. Però sí que s’assemblen en una cosa que és nuclear i és al centre de moltes de les dificultats de la democràcia espanyola. Malgrat el que posa a la Constitució –recordem: 1978–, que ordena «especial respecte i protecció» per al català, el basc i el gallec, els partits estatals no han sigut capaços de convèncer-se ni, per tant, de convèncer la ciutadania del preciós valor que la pluralitat comporta. De manera que s’ha anat deixant la defensa de les llengües cooficials en mans de les autoritats autonòmiques –això sí: sempre sospitoses i sotmeses a escrutini–, mentre, per la seva banda, els aparells de l’Estat continuaven actuant com si només existís una llengua –l’espanyola–, una cultura i una nació. Podria semblar que estan afligits per una incurable –i del tot errada– volença per França, símbol d’uniformitat després d’arrasar en el passat i en temps rècord les llengües i cultures diferents del francès presents al seu territori. És com si la diversitat, una diversitat, al seu torn, definitòria i consubstancial a la globalitat, fos per a molts un enuig, una enutjosa i sempiterna llauna. El socialisme ha optat, des de la Transició i abans d’ella, per aplicar la fórmula receptada per Ortega y Gasset el 1932 (justament durant els debats sobre l’Estatut català): la conllevancia, l’endurança. És a dir, per suportar una cosa que, en realitat, ni entenen ni els agrada. En el cas de la dreta –avui el PP, Vox i el que queda de Ciutadans– el seu somni seria deixar-se de endurances i foteses, i acabar una vegada per sempre amb el que perceben com un greu problema i un insuportable greuge a l’Espanya que batega en la seva delirant imaginació.

El més llegit