L’hegemonia per a qui la treballa, per Joan Tardà

Fer realitat un referèndum exigirà a l’independentisme ser hegemònic a Catalunya en el primer terç de segle. El quan i l’abast de la convocatòria dependran de la seva capacitat per millorar les condicions objectives actuals, encara insuficients, tot i que l’escenari mai li havia estat tan favorable. Efectivament, ERC, Junts i la CUP tenen majoria al Parlament, molts ciutadans no es declaren independentistes però són favorables al dret a decidir i el PSOE en els propers anys continuarà depenent de les forces ‘perifèriques’. L’objectiu es farà realitat, d’altra banda, només si se sap transitar cap a la majoria social, fent girar entorn de l’independentisme un projecte polític que, des del Govern de la Generalitat, doni resposta a les incerteses del present, garanteixi la viabilitat econòmica del país i salvaguardi l’Estat del benestar. Resulta, en conseqüència, descoratjador que sectors de l’independentisme fonamentin l’estratègia en un relat de trinxera, defensiu i de poca volada, malgrat una prosopopeia encesa en relació amb la unilateralitat, amb el rebuig de la taula de diàleg i amb l’exaltació del ‘pit i collons’. La repressió i la judicialització del procés a cavall del nacionalisme espanyol (i la necessitat de Junts per Catalunya d'aturar ERC) expliquen el perquè d’aquesta actitud reactiva. En tot cas, més enllà dels budells, l’anàlisi curosa de la realitat evidencia que es tracta d’una línia d’actuació difícilment guanyadora, tal com reflecteix la demoscòpia. La lluita antirepressiva és tan legítima i necessària com insuficient, per si sola, a l’hora d’acumular forces per ser determinant. Més aviat al contrari. Des de la trinxera, a l’independentisme li resultarà molt difícil fer-se visible i convèncer els catalans no independentistes. De fet, difícilment aconseguirà l’hegemonia si no és capaç d’actuar a camp obert i assumeix els riscos del foc creuat, provinent des de tots els flancs. Fins i tot l’anomenat ‘foc amic’. En definitiva, metabolitzar les contradiccions que genera l’assumpció de la realitat davant la constatació que ni Espanya podrà retenir Catalunya sense la voluntat dels catalans ni Catalunya podrà ser independent sense el consentiment dels catalans. En el moment actual, és evident que a un costat i a l’altre de l’Ebre calen uns pressupostos que permetin encarar la reconstrucció de les societats postpandèmiques. Tan cert com que no es podran legitimar els pressupostos de Pedro Sánchez si no es demostra el compliment de les partides pactades per al 2021, no se satisfan les demandes catalanes per al 2022, no es demostra que el PSOE posa oli als coixins de la taula de diàleg i no s’accepten, també, reclamacions capitals com per exemple la modificació del projecte de llei de l’audiovisual, que posa en escac i mat la llengua catalana. En tot cas, tantes dificultats no haurien de fer defallir les parts. Tot el contrari, estimular-les a intensificar el diàleg. Un hipotètic èxit en la negociació aplanaria el full de ruta del Govern de la Generalitat i enfortiria qui hagi optat de totes totes per fer solc en el camí del diàleg i la negociació. Atenent al fet que ERC presideix un Govern en nom d’un partit que, sense complexos, ha optat per una estratègia basada en la construcció d’una resolució democràtica del conflicte, hauria d’aprofitar una hipotètica entesa a Madrid quant als comptes estatals per, més enllà de prioritzar el comptar amb el recolzament de la CUP i obtenir el vistiplau d’En Comú Podem, buscar l’entesa pressupostària amb el PSC. En el camí cap a l’hegemonia de l’independentisme, que el republicanisme es pogués presentar davant la societat catalana amb uns pressupostos de la Generalitat avalats per un amplíssim ventall parlamentari suposaria un pas gegant. En els propers anys, ERC i el PSC estan condemnats a competir per l’hegemonia. Els uns per fer realitat la República catalana, els altres per fer realitat un marc autonòmic renovat. Si Salvador Illa ocupés la presidència de la Generalitat, intentaria consolidar-se com a opció de futur cercant l’aprovació d’uns pressupostos que comptessin amb el màxim recolzament, també el dels parlamentaris d’Esquerra, per presentar-se davant la societat catalana com a ‘pal de paller’. Faria bé, doncs, el president Pere Aragonès de tenir-ho present i d’actuar sense complexos al servei de les majories socials per acumular forces i conquerir l’hegemonia, per fer ineludible el referèndum.

L’hegemonia per a qui la treballa

ERC hauria d’aprofitar una hipotètica entesa a Madrid quant als comptes estatals per, més enllà de prioritzar el comptar amb el recolzament de la CUP i obtenir el vistiplau d’En Comú Podem, buscar l’entesa pressupostària amb el PSC

El més llegit