Estava tan acostumat a mirar-se el melic, que a l’aixecar la vista no enfocava més enllà de metre i mig. Era com si el mecanisme que fa ‘zoom’ a la retina s’hagués quedat embussat en el que està a prop. Així, resultava tan curt de mires com d’esperit. Curt també d’enteniment. El dolent és que aquest tipus de disfunció no era una cosa que li hagués sigut donada genèticament. No era un d’aquests lamentables defectes de naixement per als quals, de vegades, resulta difícil i fins i tot impossible trobar remei, sinó que havia sigut ell mateix qui, amb el temps, a base de no voler (no voler saber, no voler veure, no voler mirar més enllà dels seus nassos), havia facilitat el procés fins a cronificar-lo. Diagnòstic: miopia (egoisme) perseverant. Incapacitat per posar els llums llargs, no contemplava cap altre horitzó que no fos el de la seva pròpia conveniència. El focus era ell i els seus interessos. El seu camp òptic, «jo, jo i només jo». El seu nom, una pintada sobre el fons d’ull.