Les cançons ens parlen de com la passió corre per les venes, però el romanticisme se’n recorda poc de les artèries. Suposo que té poc atractiu dir el foc de la meva caròtida. Tot i que ara, al dir-ho en veu alta, no em sembla tan malament. Com si fos una composició musical de Tino Casal. Doncs això, que els volia parlar una mica del nostre sistema vascular i de les seves malalties. Com si fos una cascada de cables vermells i blaus, s’estén per tot els racons del nostre cos impulsat per una bomba peristàltica anomenada cor. Aquest es troba al pit, majoritàriament a la banda esquerra. Alguns, molt pocs, el tenen al costat dret, indicació que en la dotació genètica d’aquest individu alguna cosa no està bé, i altres òrgans també poden ser al lloc contrari. En tot cas els sentiments no són al cor. Els mateixos es troben al cervell. En comptes de dibuixar «un corazon de tiza en la pared» s’hauria d’haver pintat un parell d’hemisferis cerebrals amb una fletxa i els noms respectius de la parella.