Durant un prolongat moment de la meva vida, la meva mare justificava totes les meves males accions amb l’excusa de l’edat. Potser atropellava un avi amb la bici, sent un nen al poble, i la meva mare es disculpava per mi dient «és l’edat», i sense problema, no feia falta afegir res més. Agafaves la teva primera borratxera i et despertaves pensant que s’acostava la bronca del segle, però després baixaves a dinar i senties la teva mare comentar a les seves amigues que «és l’edat», i prou bé. El comodí de l’edat semblava no tenir límit, que ara penso que l’hauria d’haver aprofitat més, què us diria, per repetir algun curs a l’institut, fer-me raper o atracar una sucursal. Perquè el resguard de l’edat, com tot el que és bo, un dia s’havia d’acabar.