És l’edat

Durant un prolongat moment de la meva vida, la meva mare justificava totes les meves males accions amb l’excusa de l’edat. Potser atropellava un avi amb la bici, sent un nen al poble, i la meva mare es disculpava per mi dient «és l’edat», i sense problema, no feia falta afegir res més. Agafaves la teva primera borratxera i et despertaves pensant que s’acostava la bronca del segle, però després baixaves a dinar i senties la teva mare comentar a les seves amigues que «és l’edat», i prou bé. El comodí de l’edat semblava no tenir límit, que ara penso que l’hauria d’haver aprofitat més, què us diria, per repetir algun curs a l’institut, fer-me raper o atracar una sucursal. Perquè el resguard de l’edat, com tot el que és bo, un dia s’havia d’acabar. Un bon dia ja no hi ha edat que valgui, perquè estàs atrapat en una franja fatal: massa vell per eludir responsabilitats i massa jove per descansar. En l’esport es veu molt clar quan el tema de l’edat deixa de ser un extra positiu. Al meu cap, Luka Doncic va passar de tenir 16 anyets a estar obligat a guanyar l’NBA, de sobte, d’un dia per l’altre sense poder assimilar-ho. En el futbol només es destaca l’edat si ets molt jove o ets molt vell. Ara es parla dels 36 anys de Luka Modric per jutjar-lo amb benevolència, de l’estil «té 36 anys però encara corre», amb una sorpresa similar a la de veure un nadó que aprèn a caminar. Ara es parla de la joventut dels novíssims de la selecció o dels nanos del Barcelona per esmorteir veredictes: que disfrutin mentre duri, els diria, perquè la realitat comença quan acaba la novetat. Si escrius columnes amb 23 anys i et flipes una mica, la gent pensa com la teva mare, que és normal, perquè «és l’edat». Si ja en tens 75 i escrius alguna burrada et disculpen igual, perquè «és l’edat» i de vegades se te’n va. El risc el corres en la fase intermèdia: si escrius una cosa que no toca, descobriran que ets un imbècil integral. En general, això que anomenen trajectòria professional no és més que una carrera desesperada per ocultar aquesta veritat. La teoria del petitsuís En el futbol, de fet, és una mica igual, o pitjor: els terminis s’acceleren perquè tot funciona a la màxima velocitat. Abans que res: a mi de Modric no m’impacta tant que corri sinó que desprengui encara cert entusiasme vital. Però en altres edats l’entusiasme es pressuposa. Si veus Marco Asensio, als seus 25 anys, firmar una exhibició contra el Mallorca, penses que això hauria de ser l’habitual i no l’extraordinari. Et fa fins i tot ràbia veure’l brillar, per la fugacitat. Vincules Asensio a la teoria del petitsuís –o com es digui ara el petitsuís–, que m’acabo d’inventar: està bé, però per què no més. Per què aquesta dosi ridícula de quantitat, per què no fan petitsuïssos d’un quilo, per què tanta mesquinesa. Per què acaben tan aviat aquestes fogonades d’Asensio si no està debutant ni es retira, si no és cosa de l’edat. És el pitjor, aquest moment Asensio, quan ja ningú et pregunta què vols ser de gran. Allà estàs fotut perquè no existeix marge per a la coartada amb l’edat. Allà estàs sol, allà no et tenen paciència i allà no vindrà a salvar-te la teva mare. També allà decanta el futbol el jugador de veritat, sense perdó ni pietat: difuminar-te o espavilar-te.

El més llegit