El dia de la vetlla de la meva àvia materna no vaig sentir tristesa. Era llei de vida. A més, va ser com ella va voler, a casa seva, al seu poble. Que per a alguna cosa ella havia pagat religiosament cada mes els rebuts de l’Ocaso. El que ella anomenava «els morts». Vaig sentir que en vida l’havia atès i estimat. L’admirava. Òrfena des de petita. Viuda als 25 d’un home mort en un camp nazi i amb dos nens al seu càrrec. Serrant les dents va superar les represàlies i va tirar endavant, i anys després es va casar amb el meu avi, que havia tornat de l’infern d’Argelès. Als 60, una altra vegada viuda. I un any després, vaig néixer jo i ella em va cuidar. I amb el temps vam establir una relació única. Vam compartir habitació en aquests pisos d’extraradi que avui són només ideals per a parelles. M’era igual si roncava o no. Igual que a ella no li importava que jo arribés de festa de matinada i la despertés i em fumés un cigarro. Quan estàvem al poble, a casa seva, disfrutàvem al màxim. Soles. Ella menjant tot el que li prohibia la meva mare perquè tenia l’estómac delicat i jo, com una reina, sense que ningú em manés, que era l’afició preferida de la meva progenitora. Els anys van canviar les tornes i jo vaig passar a estar a l’aguait. En els viatges estava pendent d’ella quan baixava les costerudes escales de l’autocar. Vaig passar de ser cuidada a cuidadora i ho vaig fer feliç per tenir al meu costat aquest ésser amb llum que, malgrat tot el que havia passat, sempre va saber perdonar i inculcar amor als seus 5 fills i 15 nets, tots orgullosos d’ella.