L’edat de gel, per Jorge Fauró

De tornada a casa, ahir a la nit vaig agafar un taxi. Vaig tenir la sort d’agafar-ne un dels que pontifiquen des del coneixement, un professional il·lustrat en l’ofici de la vida, sens dubte; cada opinió, una punxada precisa a l’actualitat; discurs ben construït i argumentat, conseqüència de diversos filtres després de desenes d’hores al dia de sintonitzar tertúlies d’un i altre àmbit ideològic, amb criteri a l’hora de modelar-se una opinió pròpia. Després d’una exposició ben alimentada d’argumentari, va coronar la primera part del trajecte amb un «a mi m’han d’ensenyar aquests el que és treballar» en al·lusió a la classe política en general. Una vegada vaig coincidir amb un taxista llicenciat en filosofia i no sabia tant com el que em va portar ahir a casa. Vaig acabar parlant amb el filòsof sobre història del rock. En sabia jo més que ell, tot i que el trajecte va ser agradable. Enmig d’un carrer del centre, al meu taxista li va entrar un whatsap que no va arribar a mirar, cosa que va derivar la conversa cap a l’apagada que dies enrere van patir a tot el món les tres grans plataformes de Mark Zuckerberg, WhatsApp, Facebook i Instagram. Atès que ja havíem pres certes confiances després de dues rotondes i un parell de travessies, el conductor va descendir al llenguatge terrenal per resumir l’assumpte: «En una d’aquestes ens n’anem tots a prendre per cul». I bàsicament aquest és el resum de la caiguda més gran de la història de les plataformes de missatgeria instantània i xarxes socials, la dependència extrema d’internet en la qual s’ha sumit el món global i la possibilitat real que una apagada prolongada a la xarxa ens portaria de nou no ja a l’edat mitjana, sinó a l’edat del gel. La periodista Esther Paniagua acaba de treure un llibre que recomano només per referències i per algunes entrevistes que el taxista i jo hem sentit a la ràdio. El seu títol és ‘Error 404: ¿Estamos preparados para un mundo sin internet?’. En 352 pàgines, Paniagua i el taxista arriben a la mateixa conclusió, tot i que segurament al llibre la periodista entra més al detall i desenvolupa amb més profusió l’asserció del meu conductor preferit de Madrid. A les seves pàgines, i cito l’autora, es recorda la breu reflexió d’un directiu de Google quan es fa la pregunta de com podria acabar-se amb la civilització occidental tal com avui la coneixem: «Apagant internet». En l’esmentat cas, el de menys seria deixar de rebre durant sis hores el mem graciós de la colla d’amics. Imaginin: pagaments de nòmina, reserves de viatges, compra de bitllets, transferències bancàries, comunicacions en temps real, comerç i consum ‘online’, transaccions borsàries, edició de mitjans de comunicació, interaccions amb l’Administració i entre administracions, plataformes de televisió, l’oci i els serveis durant una pandèmia, telefonia en general, serveis de sanitat i ensenyament, forces de seguretat. Sumin i segueixin. Hi ha dos elements que són permanentment al nostre voltant amb independència d’on ens trobem: un és internet i l’altre és qualsevol producte fabricat a la Xina. Sempre n’hi ha algun a prop, des d’uns pantalons de marca fabricats al país asiàtic fins a la funda del mòbil. La Xina, responia Esther Paniagua en una de les entrevistes concedides a la ràdio, és l’únic país que en el seu dia va prendre la precaució –bàsicament com a forma de control a la seva població– de crear la seva pròpia xarxa, amb un llenguatge diferent del que permet operar amb internet a la resta del món i escudada de possibles invasions tecnològiques d’altres potències, de manera que resultaria menys probable que qualsevol altre «enemic» aconseguís travessar la muralla digital xinesa que el fet oposat, en el cas que a aquest govern li agafés per apagar les comunicacions dels seus oponents. L’Índia, verbigràcia, «va castigar» la seva població sense internet durant diversos mesos i allò gairebé acaba en fallida. L’apagada de la principal xarxa de missatgeria mundial es va prendre a parts iguals amb alleujament i amb pànic, sobretot entre aquesta població que sembla haver oblidat que el telèfon també permet fer la trucada de tota la vida. No obstant, ens ha de servir per reflexionar fins a quin punt depenem de la xarxa per sobreviure. Arribats a aquest punt, i mentre abandonava el taxi, em va semblar veure el seu propietari marcant un número de telèfon per parlar de viva veu amb el remitent del whatsap. En el seu dia, tots hauríem d’haver fet el mateix. Ara ja és tard.

El més llegit