Els campus, només per a ‘botellons’, article d’Albert Soler

Si els estudiants no volen que a la UAB parli ningú que no els agradi i l’agredeixen fins que se’n va, no és perquè siguin intolerants, pobrets, és que són uns tendres xavals que no suporten que ningú els contradigui. És el signe dels temps. Si els universitaris americans tenen ‘safe spaces’, espais segurs en els quals ningú pot portar-los la contrària ja que això suposa una agressió, no hi ha raó perquè els catalans estiguin menys protegits. Als Estats Units, els professors eviten tocar segons quins temes identitaris, i a Catalunya del que es tracta és d’evitar que algú els reveli a nens posats a universitaris que la ‘republiqueta’ no existeix, que cadascú ha de poder expressar-se en la seva llengua, que la llibertat d’expressió és sagrada o altres bajanades d’aquestes que és millor no conèixer ni de nom. És natural que davant qui defensa idees diferents a les seves, els xavals responguin amb violència. ¿I si resulta que els diuen que el llacisme és una estafa de quatre vividors? Pitjor encara: ¿i si la xerrada obliga algun dels estudiants a –Déu no ho vulgui– pensar pel seu compte? Ara estaríem lamentant desgràcies inimaginables, potser un cervell estudiantil començant a funcionar, tot i que fos al ralentí. Aquestes coses és millor tallar-les d’arrel, i si els estudiants americans tenen dret a viure en la seva bombolla per evitar un xoc identitari, més l’han de tenir els catalans per evitar un xoc amb la realitat. Les dues postures tenen en comú el seu victimisme, i res està més de moda avui que ser una víctima. Als estudiants és molt millor mantenir-los en la ignorància, no fos cas que surtin del que mana el llacisme. Per això ningú del ‘governet’ ha condemnat l’atemptat a la llibertat d’expressió. ¿Com condemnar-lo, si la llibertat d’expressió és la gran enemiga del procés? És cert que van ruixar amb líquids els malvats que pretenien parlar lliurement, però ni tan sols era àcid sulfúric, angelets, ho feien per protegir les seves febles ments de frases ofensives, del tipus «llibertat d’expressió» o «per una universitat de tots», abans defensades al mateix lloc on ara són perseguides. A la universitat, abans temple del saber i actualment de la ignorància –avui Unamuno donaria la raó a Millán Astray i cridarien a l’uníson «viva la muerte»–, pensar està mal vist, allà s’obeirà, no els professors, que això no mola, tio, sinó els líders polítics. En qualsevol altre lloc del món es qualificaria de feixista qui assalta i boicoteja un acte pacífic. No a Catalunya, ja que ser feixista requereix certa intel·ligència, haver llegit una mica, i no és el cas dels universitaris catalans, que es queden en imbècils. La qual cosa no els fa menys perillosos, al contrari, com explica Ricardo Moreno a ‘Breve tratado de la estupidez humana’, és més perillosa l’estupidesa que la maldat, ja que un malvat amb una mica d’intel·ligència el podem convèncer que la seva actitud no només no porta enlloc, sinó que fins i tot el perjudica a ell mateix, mentre que a un imbècil no se li pot fer entendre res. Com el cas d’aquests talossos de la UAB, que converteixen la dreta en defensora de la llibertat d’expressió. Els campus s’han creat per emborratxar-se amb ‘botellons’, no perquè allà pugui parlar lliurement qui ho desitgi, on s’és vist.

El més llegit