Confesso que no havia vist mai una París-Roubaix. En sabia la mitologia, això sí, i sabia que és un dels monuments del ciclisme. I que destaca, d’entre les altres proves d’un sol dia, perquè els ciclistes pedalen sobre llambordes (els famosos, terrorífics, ‘pavés’ del nord de França) durant més de 50 quilòmetres, repartits en 30 trams o seccions que s’enumeren al revés: un compte enrere per sortir de l’infern. Pedalar és un dir, perquè, de fet, són equilibristes sobre una superfície aspra i enfangada, rugosa i desigual. Un infern, ja ho he dit, del qual tots abominen i al qual volen tornar cada any, com si fos (que ho és) un tribut a la història, un homenatge a una manera nobilísima d’entendre l’esport.