¿Estem davant un nou ressorgiment socialdemòcrata?

La victòria del socialdemòcrata Olaf Scholz en les eleccions alemanyes d’aquesta tardor ha fet que es torni a parlar de la resurrecció de la socialdemocràcia a Europa, davant una incipient crisi de la gran rival política continental, la democràcia cristiana. Com en tantes altres qüestions, el que passa a Berlín o París sempre repercuteix en països com Espanya, situats a la perifèria de l’eix que lidera l’acció política europea. Aquesta victòria coincideix en el temps amb el que sembla el principi de la sortida de la crisi de la Covid-19 al continent, gràcies a la posada en marxa d’uns fons solidaris de recuperació en què Scholz, sens dubte, va tenir molt a veure, al trencar amb la política d’austeritat dominant al país germànic des de la crisi financera del 2008. I, sens dubte, ha insuflat una mica d’oxigen a una malmesa socialdemocràcia europea, que no aconsegueix trobar el seu espai. Desapareguda a França i Grècia, molt tocada en altres països com Àustria o Itàlia, i absolutament desvirtuada en llocs inesperats com Dinamarca. De moment, només sembla resistir amb certa solvència a Espanya i, una mica menys, a Portugal. La situació, per tant, no sembla que sigui gaire encoratjadora, si bé és cert que es pot parlar d’alguns brots verds com a conseqüència d’un context molt particular, condicionat pel moment pandèmic actual, que ha accentuat tendències prèvies que ara requereixen respostes per part de la ciutadania. La pandèmia va arribar en un moment en què es començava a discutir sobre la desglobalització, quan s’estava assistint al lent però imparable adveniment d’una era asiàtica que surt reforçada de la crisi, en un moment de repunt de forces de tendència autoritària i extremismes diversos. Però, juntament amb la Covid-19, s’ha obert una finestra d’oportunitat que ha fet veure la necessitat de tenir unes administracions públiques competents, en què els ciutadans puguin confiar. El llarg camí del desert que ha travessat la socialdemocràcia europea s’ha trobat amb no pocs esculls. L’imperi del mercat sostingut sobre l’hegèmon neoliberal havia reduït a la mínima expressió el paper de l’Estat com a actor protector dels vulnerables i havia quedat arrasat per l’anomenada «destrucció creativa» del capitalisme. La pandèmia ha despertat la necessitat de més Estat. D’un Estat que posi les persones al centre i no els mercats. I en aquest nou marc la socialdemocràcia se sent còmoda, és el seu hàbitat natural. Discursos com els que s’han sentit a Berlín durant la campanya electoral recorden la necessitat de l’ajuda col·lectiva, recorden les desigualtats de base i la necessitat de corregir-les, el paper de l’Estat com a actor redistributiu i l’apel·lació per la igualtat i el respecte entre conciutadans, que ha despertat la il·lusió de moltes persones, que detecten una mena de retorn a l’època daurada de la socialdemocràcia. Propostes sobre la reconstrucció dels canals de redistribució de la renda com les que recull Jonás Fernández al seu llibre ‘Volver a las raíces. Una izquierda europea contra la desigualdad’ també se sumen a aquesta tendència en el socialisme europeu. Abandonen els anys negres del ‘socioliberalisme’ de la tercera via i advoquen per la recuperació de l’Europa social. Aires atlàntics i keynesians els acompanyen. Efectivament, la pandèmia de la Covid-19 ha obert les portes a repensar el sistema depredador en què ens hem socialitzat des dels anys 90, i ha posat sobre la taula la necessitat de desplegar una nova agenda social, que incorpori qüestions com el canvi climàtic i les noves formes de relacions laborals en un nou ordre global, on la Xina sembla dominar el tauler de joc. Per saber si ens trobem en un nou moment socialdemòcrata encara caldrà esperar i veure si efectivament la línia més reformista i menys liberal dels aparells socialistes guanya la batalla o si, al contrari, s’opta per posicions més conservadores que comprin els marcs de forces polítiques més a la dreta, en qüestions com la migració o les polítiques verdes.

El més llegit