En un segon pla de l’actualitat internacional, mentre l’Afganistan perd interès mediàtic i polític i tants altres conflictes continuen oblidats, crida l’atenció l’auge dels cops d’Estat. Alguns salten immediatament a la vista –com els registrats a Birmània, el Txad, Mali, el Níger i Guinea Conakry des de començament d’any–; d’altres generen dubtes sobre la seva qualificació –com el del president tunisià, Kais Saied, el 25 de juliol– i fins i tot algun fracassa –com el patit al febrer a Armènia i la setmana passada al Sudan–. En tot cas, i com passa amb el recurs a la violència –enaltida si s’aconsegueix la victòria i condemnada si se salda una derrota– la il·legalitat inherent a tot cop d’estat desapareix immediatament si els seus promotors aconsegueixen el seu objectiu de controlar el poder polític, cosa que passa en un 60% dels casos, fent servir per aconseguir-ho un discurs reiteratiu en què es barregen apel·lacions altisonants que tot just amaguen l’afany de poder dels seus líders, siguin civils o militars.