U. A vegades recordo, sense nostàlgia, el primer cop que vam llogar un pis d’estudiants a Barcelona. Era l’estiu del 1986 i el ritual consistia a comprar el diari del diumenge i anar encerclant tots els pisos que tenien “moltes possibilitats”. Com que érem cinc i veníem de comarques, ens inclinàvem pels preus mòdics, pels barris propers a la universitat o al metro. L’endemà trucàvem a tots aquells números, de particulars o d’agències disfressades, i iniciàvem una cursa del salmó, riu amunt, contra corrent, mirant d’anticipar-nos a desenes d’altres persones que volien el mateix. Fèiem cua davant d’un edifici i, si no eres el primer, sovint et prenien el lloguer al davant dels nassos amb una paga i senyal. La picaresca, aleshores, encara tenia un pòsit franquista, de corrupció petita, igual que el tuf de coliflor bullida que empudegava tots els celoberts de la ciutat —o com a mínim els de la Barcelona que nosaltres ens podíem permetre.