Potser el pitjor que pugui dir-se del Barça d’avui és que la situació del club és pitjor que la del primer equip de futbol masculí. L’erràtica trajectòria de l’equip que entrena Ronald Koeman és el pàl·lid reflex (i conseqüència) de la profunda crisi econòmica que viu el club. Els contorns exactes de la tragèdia se sabran aquesta setmana, quan el CEO Ferran Reverter faci públics els resultats de la ‘due diligence’ encarregada per la junta de Joan Laporta per investigar els comptes que li va deixar Josep Maria Bartomeu. En els convulsos dies posteriors a la marxa de Leo Messi, Laporta ja va fer públics alguns números: un deute de 1.350 milions d’euros, unes pèrdues la temporada passada de 481 milions i un patrimoni net negatiu de 451 milions. La Covid sens dubte va castigar el club, però la ‘due diligence’ també ha de posar llum sobre la (mala) gestió de la junta de Bartomeu i si hi va haver irregularitats. Laporta ja va qualificar de «ruïna» la situació heretada pel club, arriba el moment d’afrontar la realitat i exigir responsabilitats a qui calgui. Per poder mirar cap al futur, convé una última mirada, serena i ferma, cap al passat.
El 17 d’octubre, els socis han d’aprovar en assemblea els números de la temporada passada i els d’aquesta. Serà l’oportunitat de sentir Laporta desgranar el seu projecte de recuperació, lluny ja de les promeses i els excessos electorals (el rostit amb Messi amenaça de perseguir-lo en tot el seu segon mandat). L’hora és greu per al Barça, ja que s’enfronta a un enorme repte: a curt termini, s’ha de recuperar de la ruïna econòmica i el pou esportiu en què ha caigut el primer equip de futbol masculí; a mitjà termini, ha de trobar el seu lloc en un nou context futbolístic en el qual els seus competidors són equips-estat, clubs que dominen gairebé en exclusiva les seves lligues o la poderosa Premier League i, a més, mantenir el seu caràcter de club poliesportiu referent en disciplines com el bàsquet i l’handbol. Tot això, sent un club propietat dels seus socis que, a diferència de rivals directes, funciona per mecanismes democràtics.
Que el club sigui capaç de superar aquests reptes depèn que desaparegui de la conversa blaugrana el fantasma de la Societat Anònima Esportiva (SAE), que creix atiat per la magnitud de la ruïna econòmica. Ningú vol veure’s en la situació que el club deixi de pertànyer als socis i s’obri la porta al fet que una sola persona o un fons d’inversió o un conglomerat d’empreses s’apoderin de les regnes del Barça. Però a ningú se li escapa que si el Barça fos una empresa normal, el destí probablement seria la venda a un inversor extern, així que aquest escenari al qual ningú vol arribar és una amenaça que no s’ha de desdenyar.
En el seu primer mandat, Laporta va popularitzar l’expressió del cercle virtuós per resumir el seu projecte. Llavors, el cercle virtuós va funcionar entre altres motius gràcies a una generació irrepetible de la Masia liderada per Leo Messi. El crac argentí, va argumentar Laporta, se’n va anar al PSG perquè el Barça avui no se’l pot permetre, resum perfecte de la magnitud de la crisi del club. En condicions molt més adverses que llavors, Laporta necessita tornar a posar en marxa un altre cercle virtuós que torni el club al lloc el que pertany: l’elit esportiva europea amb equips competitius en tots els esports, especialment el futbol professional. Un repte que sembla herculi.