La derrota de los ausentes

Sobre l’escenari, una corona de llorer. Un homenatge a la memòria dels absents. ¿On deixar-la? En un delirant estira-i-arronsa, diversos personatges es disputen la possessió del record. L’escena pertany a l’obra ‘La batalla dels absents’, a la cartellera al Teatre Romea. Una obra tan aspra com un jersei de llana sobre la pell nua, tan oportuna com la veritat davant la intempèrie de la farsa. ¿En quin costat de la història es queden els que ja no hi són? ¿Qui decideix el relat del passat? ¿Quants interessos lluiten pel seu llegat? Modelar la memòria per posar-la en benefici del present és l’última burla als absents. Un escarni a què pocs es resisteixen. La història es recorda a conveniència. ¿I els morts? Són morts. Els ressuscitem o emmordassem segons ens convingui. Convertits en víctimes o enemics segons la lectura del moment. Podem parlar dels torturats a la comissaria de la Via Laietana. O dels pobles originaris d’Amèrica. A Rafael Pérez Ruiz, secretari d’estat de Seguretat, li va semblar bona idea reivindicar la Policia Nacional qualificant la comissaria de la Via Laietana de Barcelona de «símbol de servei públic des de fa generacions». Mal favor va fer a la institució. Equiparar la policia d’un règim dictatorial a la d’un Estat democràtic, col·locar-les totes dues com baules d’una mateixa cadena, només vincula les atrocitats comeses per una amb la tasca de l’altra. Avui, la Policia Nacional és comparable a qualsevol policia democràtica europea. Amb les seves llums i ombres. Però en cap cas és la institució de tortura sistemàtica que es rabejava a la comissaria de la Via Laietana sota el franquisme. Un lloc funest per a la memòria col·lectiva. El centre del terror per a tants dissidents, no només polítics. Isabel Díaz Ayuso, en aquest viatge als EUA de tan poc contingut i tanta impostura, va apuntar alt i va qüestionar la carta que el Papa havia dirigit el clergat mexicà, instant-lo a reconèixer els «pecats personals i socials» que l’Església va cometre durant la conquesta d’Amèrica. Aquí, Francesc afirmava que per «enfortir les arrels s’ha de fer una relectura del passat tenint en compte tant les llums com les ombres que han forjat la història del país. Aquesta mirada retrospectiva inclou necessàriament un procés de purificació de la memòria, reconèixer els errors comesos en el passat, que han sigut molt dolorosos». Els arguments no van convèncer Ayuso. O, més aviat, va trobar en l’atac una manera de conquerir l’atenció dels mitjans. No es va equivocar. Fins i tot la portada digital de ‘The Guardian’ li va dedicar un ampli espai. Segons Ayuso, no es pot demanar perdó per portar «l’espanyol i, a través de les missions, el catolicisme i, per tant, la civilització i la llibertat al continent americà». Esmenant la tendència acadèmica actual, qualifica l’indigenisme com «un corrent perillós del comunisme». Les seves declaracions ja han sigut recolzades pel seu partit i per Vox. No deixa de ser curiós que els qui se senten tan orgullosament hereus de les gestes es desentenguin del llegat de les ombres. A la fi, una instrumentalització més dels absents. No es pot jutjar el passat amb ulls del present, com diuen alguns. Però, ¿què fer amb les ferides que continuen obertes? L’herència del dolor existeix. Una herència que massa sovint segueix present en forma de desigualtat, de discriminació. Demanar perdó només ens pot fer millors. Les dictadures, els genocidis també parlen de nosaltres. Els partícips de l’horror no van ser extraterrestres. ¿Eren tots els policies de la Via Laietana uns sàdics? ¿Quants, al començar la jornada, es deixaven la humanitat al penjador, al costat de l’abric i el paraigua? Tancar els ulls, la ment i el cor i, simplement, complir ordres. Seguir el corrent. De la mateixa manera que van obrar la majoria dels ciutadans alemanys còmplices del nazisme. És fàcil pensar que nosaltres mai actuaríem d’aquesta manera. En realitat, només podem anhelar no trobar-nos mai en aquesta tessitura. Acaba l’obra i els actors de ‘La batalla dels absents’ no surten a saludar el públic. No reben els aplaudiments del públic. Ells també són absència. Una derrota més.

La derrota de los ausentes

Modelar la memòria per posar-la en benefici del present és l’última burla als que no hi són. Un escarni a què pocs es resisteixen. La història es recorda a conveniència. ¿I els morts? Són morts

El més llegit