Salt mortal, per Jorge Fauró

No sé si han vist el vídeo. Un grup de joves en la vintena es diverteixen durant les seves vacances i juguen a immortalitzar amb el telèfon mòbil un capbussó a les –en teoria– tranquil·les aigües d’una cala del Mediterrani, a Torrevella, Alacant; res a veure amb la violència d’altres mars del nord d’Europa ni amb la fúria vertiginosa de l’Atlàntic, habitual passarel·la de surfistes. Per a qui conegui el comportament imprevist dels corrents, s’adverteix clarament que no és el dia per a capbussons. L’aigua cristal·lina es manté oculta entre un iracund quitrà d’escuma, les onades trenquen contra les roques com si volguessin obrir-se pas a terra ferma i el soroll que queda registrat en la gravació correspon al d’un mar esquerp, violent, mortal, dels que els agrada fer-se notar, impacient per atrapar algun incaut i empassar-se’l. Mentre una de les joves es disposa a gravar l’audàcia, una altra es llança sobre les aigües traïdores. Qualsevol veí hauria pensat que en aquestes condicions un se’n va directe a la mort, i així és. No és una llicència literària, però sembla com si el mar estigués esperant la noia. Tot seguit comença l’horror. Els corrents s’abalancen immisericordiosos sobre la noia, incapaç d’assegurar les mans als sortints, com un ninot a mercè de l’onatge que llança i colpeja una vegada i una altra el cos contra les roques, l’absorbeix cap a dins i el torna de nou a la superfície per donar-li esperances. L’amiga continua gravant. El tercer membre del grup adverteix la gravetat de la situació i es llança al remolí amb intenció de socórrer l’amiga en perill. Al cap de dos minuts el mar els engoleix a tots dos. El que passa en aquest lapse els hi estalvio per decòrum. El vídeo acaba amb el crit terrorífic de la propietària del telèfon, que ha gravat per a la posteritat la mort en directe dels amics amb qui va planejar les vacances de la seva vida en un lloc paradisíac del Mediterrani. Fosa a negre. Fa dies que el vídeo està allotjat en una pàgina web, sense talls ni matisos, en brut. La versió del director. Des d’allà ha multiplicat el seu efecte viral. Se sobreentén que la noia que el va gravar el devia passar a algú, que al seu torn el va reexpedir al de més enllà. Des del dia dels fets fins que les imatges van ser de domini públic amb prou feins van passar tres dies. Tres dies. En temps no tan llunyans, era propi de les classes més benestants gravar un esdeveniment i immortalitzar-lo en una càmera Super 8, aquelles maquinotes que representaven el súmmum tecnològic amb què el nostre padrí o padrina rodaven el bateig o la comunió amb resultats que ara evoquen més curiositat que nostàlgia. El telèfon mòbil ha democratitzat les telecomunicacions en la mateix mesura que ha universalitzat l’alegria o el dolor. En el cas que acabo de narrar, no només crida l’atenció la promptitud amb què unes imatges tan doloroses es posen a disposició de l’internauta, sinó que l’autora de la gravació no decidís avortar-la per demanar ajuda. La mort dels dos joves s’assembla a la de tantes altres persones que perden la vida per la notorietat d’un ‘selfie’, per la dificultat d’un salt al buit, per l’heroïcitat immortal d'ascendir a un gratacel per la façana o per la gosadia de llançar-se en paracaigudes des d’un edifici de 30 plantes, circumstàncies que en realitat serveixen per alimentar un ego mesurat en ‘likes’. Als dos joves els va matar el Mediterrani, però abans ho havia fet l’afany desmesurat de la primera víctima per publicitar la possibilitat d’un salt mortal. Un d’aquests enllaços amb què topes a les xarxes socials em va portar al perfil a internet d’un dels ofegats. Noia jove, preparada, amb multitud d’amics. Sembla exultant i jovial, amb tota la vida davant definida en el seu ampli somriure. Internet s’utilitza sovint per mostrar una existència idealitzada. Pots construir tota la trajectòria vital d’una persona només pel seu perfil d’Instagram. Ningú va avisar que també es pot mostrar la manera en què morim. Imaginem les xarxes socials com una plàcida cala en un lloc del Mediterrani on exhibir un món idíl·lic, sense preveure que en qualsevol moment poden convertir-se en l’espessa capa d’escuma que ens arrossega cap al fons. I mira que hi va haver un veí que els va avisar.

Salt mortal

La mort de dos banyistes a Espanya gravada per un amic va tardar només tres dies a «viatjar» d’un telèfon privat a la web. Internet ha passat d’escenari on mostrar una vida de somni a exhibir una mort espantosa

El més llegit