Sempre serem aquells que van viure un 1 d’octubre, el del 2017. Ho serem tant si esperàvem les urnes a primera hora de la matinada com si ens ho miràvem, astorats, davant el televisor. Tant si vam dormir en una escola o en un pavelló com si maleíem aquella revolta des de casa. Ho serem tant si ens vam enfrontar a la policia com si vam anar a comprar croissants. Si vam ser els que celebràvem el final de la jornada amb eufòria activista o si vam pertànyer al conjunt de ciutadans que temíem que allò desemboqués en un deliri. Ho serem, ens agradi o no, perquè, per damunt de tot, aquell 1 d’octubre de fa quatre anys va significar una frontera, va provocar que hi hagués un abans i un després. Sobretot, un després.