Sonen els tambors que criden a l’elaboració del nou pressupost del 22 de la Generalitat de Catalunya. Ja no se senten aplaudiments als professionals sanitaris i del sistema, que poc a poc ha anat salvant l’economia, i ja es parla sense embuts no dels èxits sinó dels estralls col·laterals que ha anat deixat el sistema de salut en termes de llistes d’espera i de prestacions desateses. Els guardians del pressupost veuen les orelles de la consolidació fiscal a les autonomies que exigirà un Estat irresponsable de les prestacions sanitàries, per ja el 2023. La data la posa el final del diner caigut del cel europeu, i millor començar a ajustar, doncs, el cinturó de la sanitat. Ernest Lluch ho deia sense vergonya: "posa poc diners sobre la taula del pressupost sanitari, que com que gestors i professionals et trauran fàcilment la cartera, millor en portis pocs"; tal és la fagocitat atribuïda als sanitaris per rescabalar tot el que es posa davant i generar recurrències de despesa fàcilment consolidables pel futur. Per tant, per alguns, es tracta d'anticipar el compliment del dèficit, no per la recomanació avui de fer-ho, sinó pel desig del gestor de protegir-se per demà.