Els presidents, sense excepció, es cansen dels seus propis discursos de política general perquè els surten llargs i al final no tenen més remei que desgranar les promeses departament per departament, apuntant llavors la modèstia del govern autonòmic. Per això, comencen sempre pel retòric per reprendre l’èpica en les últimes frases. Pere Aragonès es va presentar com un president atrinxerat en el seu entusiasme per retardar tot el que pugui el seu aterratge en la realitat, sabent que aquesta acceptació l’enfrontarà encara més amb els seus socis de govern.