Scholz... sí, però

Olaf Scholz ha guanyat. No només perquè l’SPD, amb el 25,7% dels vots, ha quedat davant de la CDU (24,1%), sinó perquè els socialdemòcrates han pujat 5,2 punts respecte al 2017 mentre que la democràcia cristiana n’ha caigut 8,9, fins al seu pitjor resultat electoral. I a les enquestes a peu d’urna més del 50% han dit preferir Scholz, molt per davant del seu oponent, Armin Laschet. I és sabut que el triomf de l’SPD es deu, en gran part, que Scholz, vicecanceller i ministre d’Hisenda amb Merkel, ha sigut vist com el més qualificat i pragmàtic successor de la cancellera, que es retira després de 16 anys. Merkel era més centrista que la CDU i Scholz és més moderat que les bases de l’SPD. Però guanyar no implica automàticament governar. Dues coalicions poden tenir majoria en l’actual Bundestag, la de l’SPD amb els verds i els liberals de l’FDP (416 diputats), l’anomenada coalició semàfor pel vermell, verd i groc dels partits que la formarien. Però també la de la CDU amb els mateixos partits (406 diputats). I les negociacions no seran fàcils. L’aliança de l’SPD amb els verds no tindria dificultats. Ja van governar junts amb el canceller Schröder, però els liberals, recelosos de la despesa pública, preferirien un tripartit amb la CDU. Els verds tenen més força (14,8% del vot i pujada de 5,8 punts), mentre que els liberals només han millorat 0,7 punts, fins a l’11,5%. Però sense els liberals no hi ha coalició vàlida i el seu líder, Christian Lindner, exigeix ser ministre d’Hisenda. No és un pas fàcil ni per a l’SPD ni per als verds, però Lindner té ambició i després de les eleccions del 2017 ja va fer fracassar les negociacions amb la CDU i els verds. Va dir: més val no governar, que governar malament. A Lindner tampoc li serà fàcil repetir allò del 2017, però l’SPD no té alternativa (una difícil aliança amb els verds i els postcomunistes no arriba a la majoria, ja que es quedaria en 363 diputats) i l’FDP no ho posarà fàcil. Fins al punt que no es pot excloure del tot una repetició –que avui no vol ningú– de la gran coalició (402 diputats). La confluència en el centre és avui una exigència alemanya. Els dos grans partits, que van arribar a captar més del 80% dels vots, tenen ara només el 50%, però la fragmentació no ha beneficiat els extrems sinó els verds i els liberals. L’extrema dreta, amb la qual ningú vol pactar, ha perdut més de dos punts, fins al 10,3%, i la seva força es concentra en alguns estats de l’antiga Alemanya comunista. Igual com els postcomunistes de L’Esquerra que, amb el 4,9% dels vots, han estat a punt de quedar fora del Bundestag. A Alemanya els únics pactes possibles, moralment i matemàticament, són els que conflueixen en el centre. Avui l’inconvenient és que el futur Govern, per primera vegada de tres partits, serà més difícil de comandar, cosa que pot erosionar l’autoritat del canceller a favor de les cúpules partidàries. No seria positiu, ni per a l’estabilitat alemanya ni per a una Unió Europea, en la qual el lideratge de l’Alemanya de Merkel ha sigut clau en els últims anys. I, d’entrada, les llargues negociacions que es preveuen no són el més convenient per a una Europa que ja porta retard en l’adopció de decisions crucials. La democràcia i la necessitat de pacte tenen serveis. Igual com una Unió Europea en la qual la sobirania no resideix en el Parlament Europeu, de poders limitats, sinó en els parlaments nacionals dels 27 estats que la formen.

Scholz... sí, però

El líder socialdemòcrata necessitarà el suport del liberal Lindner per ser elegit nou canceller d’Alemanya

El més llegit