Un miracle polític

Costa molt que transcendeixin els fets positius, aquells que no tenen gresca, que estan basats en l’acord, la racionalitat, el consens... però és que avui dia, tal com tenim l’actualitat política, permetin que els digui, que, en el temps de les pandèmies, els volcans i les crisis, el que és positiu és notícia per la seva raresa. Dues ciutats d’Extremadura han decidit fusionar-se. Sí, sí, ho llegeixen bé. Villanueva de la Serena (25. 752 habitants) i Don Benito (37. 284 habitants) han plantejat una fusió de forma acordada i, atenció, amb el consens de tots els partits polítics de la regió. A veure, vostè està pensant que aquí hi ha gat amagat i que segur que ara els explicaré una cosa que farà que l’experiment se’n vagi en orris. Però no. Llegeixi amb atenció. Dos alcaldes emblemàtics de la regió, José Luis Quintana (Don Benito) i Miguel Ángel Gallardo (Villanueva de la Serena) fa temps que estan en aquesta operació de forma discreta sense el menor soroll o filtració. Tots dos sabedors del potencial dels seus municipis, però també de les seves limitacions per la seva dimensió, no acaben de ser petites, però tampoc grans, encarreguen un informe a la universitat d’Extremadura les conclusions de la qual són palmàries: la seva unió seria no només additiva, sinó sinèrgica, ja que es convertirien en la tercera ciutat de la regió en nombre d’habitants, i la segona en termes de PIB. Tots dos proveeixen l’estratègia perquè arribi a bon port i no sigui pastura de les empentes del partidisme. Sense rivalitats Quintana i Gallardo acorden una estratègia per a la fusió que se sotmetrà a referèndum l’any que ve en les dues poblacions i que haurà de comptar amb almenys dos terços afirmatius; que, si surt aprovada, la nomenclatura de la nova ciutat serà completament nova. Aconsegueixen el recolzament de tots els partits i, a més, tots dos decideixen que cap dels dos es presentarà com a alcalde de la nova ciutat, sinó que serà un tercer lideratge el que dirigeixi el futur de la nova ciutat extremenya. La campanya, anomenada un «projecte de futur que ens uneix», constitueix un contrarelat de les estratègies que han marcat la política espanyola durant els últims temps: el procés separatista català, el Madrid ‘first’ d’Ayuso, en definitiva, el foment de les rivalitats territorials com a arma electoral. Els alcaldes implicats estan convençuts que les enganxades tradicionals que han marcat la relació entre les dues poblacions no seran cap obstacle perquè cada ciutat abandoni el seu fet diferencial a favor de la prosperitat econòmica i social que intenten promoure amb la fusió de les dues corporacions. La fusió de municipis és una estratègia que fa anys s’ha portat a terme en altres països europeus com Alemanya i França, però a Espanya, la de la rivalitat entre Villaarriba i Villaabajo, no semblava un fet possible o desitjable. No obstant, aquesta és la força de la política transformadora, la que lidera un procés amb valentia, amb mirada llarga, sense importar els costos personals perquè els beneficis socials són molt més elevats. Estic convençuda que a les enquestes dels dos municipis no apareixia la fusió com una necessitat ciutadana, però hi ha polítics que no governen a cop d’enquestes, deixant-se arrossegar per l’última conjuntura. Hi ha polítics que pensen en gran, que tenen un projecte i lideratge suficient per moure la societat en una determinada direcció, amb determinació i generositat. Aquest és el poder bo de la política, aquella que aconsegueix miracles.

El més llegit