Fa anys, davant meu, un soci va cridar, des del seu seient de lateral: «¡Ronaldinho, inventa!» que era una cosa semblant a reclamar la màgia per contracte. Aquests temps van passar a millor vida, i aquest diumenge ens conformàvem amb una cosa molt més senzill, una cosa semblant al futbol. És a dir, organització, estructura, passades amb sentit, passades a l’espai, mobilitat, pressió. No estàvem per a màgies sinó que només volíem una taula on agafar-nos enmig de la tempesta. O, millor encara, una mica de terra ferma, per no notar el vertigen del buit que s’obria davant els nostres peus. Ni més ni menys que un partit en condicions i sense haver de posar el crit al cel a cada minut que passava.