Flames, fum, cendra, per Josep Maria Pou

És molt possible que hagi batut un doble rècord: rècord de permanència –immòbil– al sofà, i rècord d’atenció –hipnòtica– davant el televisor. Una setmana sencera. No recordo una altra situació semblant. Algun esdeveniment puntual em va retenir, en ocasions, pendent de la televisió el temps necessari per satisfer la meva curiositat o la meva cobdícia informativa, però això d’aquesta setmana ha sigut (i és, continua sent) excepcional: abduït pel foc, pel vermell-taronja de les flames, per les flamígeres columnes, pel rugit de la muntanya, em resulta impossible centrar la atenció en cap altre assumpte. Impossible rebutjar l’atracció, apartar-ne els ulls, rebaixar la sorpresa. Impossible no seguir, hora a hora, metre a metre, el camí de la lava costa avall. Conscient, però, que l’important són les prop de sis mil persones que han hagut d’abandonar la seva llar. I les 500 edificacions –vivendes, escoles, indústries– destruïdes per la força de la colada. La pèrdua de passat, present i futur, tot alhora. Res més important. I res més admirable que la solidaritat generada immediatament. L’empatia. Res més emotiu que l’abraçada que sorgeix espontània i vol ser consol i companyia alhora. M’agradaria assenyalar, no obstant, el que aquesta catàstrofe té de diferent. El que fa que augmenti el desconsol. Després d’un incendi, un terratrèmol o una furiosa envestida de les aigües, és normal que, una vegada tornada la vida al seu curs, les persones tornin a casa amb l’afany de recuperar béns i records, i de reconstruir sostre i parets sobre els mateixos estimats fonaments. És el consol. Però això a l’illa de La Palma no passarà. El que fa aquest cas inconsolable és que, una vegada callat el volcà i ventada la cendra, ja no hi haurà on tornar. Perquè ja no hi haurà paisatge. Impossible la tornada al que va ser, perquè tot el que va ser estarà –està ja, ara mateix– sepultat, enterrat, fet roca, dura pedra. La naturalesa s’imposa. I ho fa, de vegades, en forma d’espectacle davant el qual no ens queda més que resignar-nos al paper d’espectadors. Terrible, aclaparadora impotència. Aquells que tinguin la meva edat hauran recuperat aquests dies en la seva memòria pel·lícules que van veure de nens. Dues en concret: ‘Els últims dies de Pompeia’ i ‘v’. Les dues se m’amunteguen i confonen. Imatges que al seu dia em van mantenir clavat, terroritzat, a la butaca del cine de sessió contínua, tornen ara barrejades amb les dels drons que sobrevolen el volcà de Cabeza de Vaca. I entro en contradicció. Penso que el que és un drama terrible per a alguns no es pot convertir en l’entreteniment de la majoria. Intento dilucidar quanta part hi ha de preocupació, quanta de fascinació, quanta de curiositat i quanta de distracció en les hores passades davant el televisor. I no en trec l’aigua clara. Potser perquè només hi ha magma. Potser perquè només hi ha foc. Potser perquè cremem tots al mateix infern.

Flames, fum, cendra

Ja no hi haurà paisatge. Impossible la tornada al que va ser, perquè tot el que va ser estarà –està ja, ara mateix– sepultat, enterrat, fet roca, dura pedra

El més llegit