És molt possible que hagi batut un doble rècord: rècord de permanència –immòbil– al sofà, i rècord d’atenció –hipnòtica– davant el televisor. Una setmana sencera. No recordo una altra situació semblant. Algun esdeveniment puntual em va retenir, en ocasions, pendent de la televisió el temps necessari per satisfer la meva curiositat o la meva cobdícia informativa, però això d’aquesta setmana ha sigut (i és, continua sent) excepcional: abduït pel foc, pel vermell-taronja de les flames, per les flamígeres columnes, pel rugit de la muntanya, em resulta impossible centrar la atenció en cap altre assumpte. Impossible rebutjar l’atracció, apartar-ne els ulls, rebaixar la sorpresa. Impossible no seguir, hora a hora, metre a metre, el camí de la lava costa avall.