Antonio Franco, entre llaminers i golafres

No puc desoir, en consciència, la invitació que em fa el director d’aquest diari. M’ho demana per favor, però per a mi és una obligació fer una excepció i contribuir al perfil públic d’Antonio Franco que avui es dibuixa en la memòria col•lectiva. Això vol dir, és clar, alçar la veu i reclamar per a aquest home que ens acaba de deixar el lloc que en justícia li correspon a la història del periodisme i, també, a la del nostre país. Sense gent com ell, les coses haurien anat encara pitjor. És clar, que era un periodista. Però la seva contribució va ser molt més transcendent que fer reportatges, cròniques, articles o columnes d’opinió. Ell va entendre que perquè els periodistes puguin fer això amb responsabilitat cal que les empreses on treballen respectin un marc de valors. I ell, que no era —ni volia ser— empresari ni polític, es va veure abocat a entrar en l’òrbita dels poders. Zona d’alt risc. El periodisme és llaminer i els poders, golafres. Si l’Antonio no va prendre gaire mal va ser gràcies a la seva intel•ligència que li permetia posar-se a la pell de l’altre. I a aquell punt de murri que tenen els xaves de barri, com li diu Josep M. Muñoz en un excel•lent exercici d’oralitat transcrita acabat de publicar. El Franco era molt Franco. I quan calia dir prou, des de la talaia de la seva imponent figura, li deia prou a qui calgués. I com que li interessaven poc els diners es quedava tan ample. I quan tornava a la redacció, tota la seva gent veia en ell el cap potent que tant cal en qualsevol empresa col•lectiva. L’Antonio era un líder perquè predicava amb l’exemple. Un home bo, carregat de talent, treballador fins a límits inimaginables i amb objectius nobles orientats a fer una societat millor, com no havia de tenir sempre la tropa al darrere disposada a conquerir els territoris de la utopia? Va tenir i va perdre poder. Però va tenir i no va perdre mai l’autoritat. Perquè l’autoritat te la reconeixen i, fins avui, no he conegut ningú que, havent estat a les seves ordres, em contradigui. Una vegada, mort el general Franco, els responsables de TVE a Catalunya em van demanar que preparés un informatiu setmanal, per a la segona cadena, que es diria '7 días 2'. Li vaig demanar ajuda a l’Antonio que acabava de deixar el 'Brusi'. Gràcies al seu coratge i audàcia em vaig atrevir a confiar en uns joves que, després, han excel•lit (i molt!) en el periodisme. “Puyal, vas a llenarme esto de rojos”, va dir-me el meu cap de la tele. No vam durar més de quatre mesos en antena. Però jo vaig aprendre que, de vegades a la vida, el fruit de l’esforç no és immediat. Vint anys més tard, va ser ell qui em va venir a buscar. Tot i que, com és normal, els nostres punts de vista no sempre eren coincidents, em va concedir tota l’autonomia per crear, organitzar i dirigir una cadena de ràdio en català amb cobertura a tot Catalunya dintre de l’estructura empresarial del Grupo Zeta. Al despatx d’Antonio Asensio, a Madrid, ens vam posar d’acord en menys de dues hores. Només calia que el govern de Catalunya ens donés les freqüències per a l’emissió. Era per a mi una gran oportunitat ,perquè podia, gràcies a la confiança de l’Antonio Franco, fer realitat una vella aspiració personal i professional. Amb el seu cotxe vam recórrer les capitals catalanes explicant el projecte. Allò no va reeixir perquè els polítics d’aquell moment no ens van considerar prou adequats. I jo vaig aprendre que, el legítim orgull d’aspirar a una raonable independència professional de vegades, a la vida, té un cost que cal assumir. Perquè surt a compte. Ara que el Franco ens ha deixat, puc assegurar que és tan difícil haver treballat amb ell i no admirar-lo com haver-lo conegut i no recordar-lo amb profunda estima.

Antonio Franco, entre llaminers i golafres

Va tenir poder i el va perdre. Però va tenir autoritat i no la va perdre mai

El més llegit