Vuit hores al dia és el més habitual. També hi ha qui hi dedica més i altres, menys. Hi ha els qui l’han perdut o la que tenen és precària o insatisfactòria i trobar-ne una altra és la seva principal ocupació. A això cal sumar-li el desplaçament des de casa. Si hi ha sort i vivim en una ciutat petita, quinze minuts o mitja hora d’anada i el mateix de tornada. Si és gran, bastant més. Em refereixo a la feina. Un tercera part de cada dia l’entreguem a guanyar-nos la vida i, no obstant, que poc present sol estar a les novel·les, sèries i pel·lícules. Ho deia Belén Gopegui la setmana passada a la Fira del Llibre de Madrid durant la presentació de la seva nova novel·la ‘Existiríamos el mar’ (Literatura Random House) i ho assenyalava Fernando Cembranos, psicòleg i sociòleg i presentador de la novel·la: els manuals de psicopatologia i els llibres d’autoajuda poques vegades parlen del treball. Parlen de la infància, de la família, de trastorns, desajustos, neurosis, obsessions i frustracions, però entre les condicions que els propicien o els frenen no al·ludeixen a la feina que envaeix el nostre dia i els nostres pensaments. Se n’ocupen els textos econòmics i els programes electorals amb les seves propostes i teories per combatre l’atur, però de les seves condicions concretes, de les seves dinàmiques i el seu desenvolupament quotidià, tantes vegades injust o alienador, ni una paraula.