Eccrito en andalûh

Tuitejava la senadora sevillana Pilar González, d’Adelante Andalusia, que (sic) «l’andalûh êh nuêttra lengua naturâh. I no êh inferiôh a ninguna otra lengua del êttao. L’ablamô çin complehô. Y temenô, ademâh, linguîttâ andaluçê con propuêttâ pa una ortografía». Ehem. L’andalús, vaig estudiar jo a filologia, no és una llengua. De fet, ni tan sols existeix res anomenat «andalús»: a Andalusia tenim una de les riqueses dialectals més concentrades de l’espanyol. D’un poble al següent hi ha variacions, fonemes que desapareixen, influències desenraonades, paraules noves a cada pocs quilòmetres des de Trafalgar a Carboneras: un ecosistema lingüístic variat i ric. ¿Què és això de l’andalús, què és aquesta suposada llengua a la qual busquen ortografia? Faran aquests lingüistes, suposo, com van fer amb l’asturià al nord: un Frankenstein construït amb trossos dispersos, una neollengua que no parla ningú perquè uneix parauletes de llogarrets distants, a la recerca dels termes que sonin més carregats d’identitat, més diferents de l’espanyol amb accent, més propis i, per tant, més autèntics. I així, buscant l’autenticitat, no queda res real. Llengües de disseny. Llengües polítiques. Llengües trofeu de laboratori. Durant la bombolla immobiliària tota ciutat mitjana havia d’aixecar el seu auditori megalòman, tota capital de província els seus aeroports, i ara, durant la bombolla identitària, no pot quedar un lloc sense la seva llengua pròpia, sense el seu idioma, tot i que sigui un accent, o molts. Abans ens negava el ciment, i ara el narcisisme tribal. Jo soc murcià. ¿Parlo una llengua? ¿A qui ret homenatge? ¿A l’espanyol, anomenat castellà per aquí tot i que el parlin millor a l’Argentina? ¿O a l’andalús, amb el qual té semblances fonètiques? Però atenció ¿quin andalús? Perquè poc se sembla el que parlen a Sevilla al que parlen a Almeria. El murcià recorda, segons el poble de Múrcia on posis l’orella, l’accent de la serra de Jaén, el granadí rocós de Motril, l’oriental d’Almeria, ¡o cap d’ells! El murcià no sona a andalús, et diran a Bullas. Perquè també a Múrcia, aquesta petitíssima regió, hi ha varietat. ¿On encaixa el yeclà, tan diferent en sons, girs i entonacions de l’aguilenc? ¿Murcià seria el de Múrcia capital? Bah. Ridículs. ¡A baix l’imperialisme sevillà! ¡Visca la ‘huertica’! ¡Però la de casa meva, la del meu pati, que és l’única amb una cosa especial!

Eccrito en andalûh

L’andalús, vaig estudiar jo a Filologia, no és una llengua. Ni tan sols existeix res anomenat «andalús»: a Andalusia tenim una de les riqueses dialectals més concentrades de l’espanyol.

El més llegit