De vegades no sabem el que ens falta fins que ho trobem, fins que hi ensopeguem inesperadament. Anem pel món amb un forat anònim a l’ànima sense adonar-nos-en, respirant a mig pulmó, bevent la vida a glopets no sigui que sentim aquest buit, no sigui que escoltem el rugir d’una necessitat que fingim no reconèixer com a nostra. Però, de tant en tant, i malgrat com de bé hàgim après a apaivagar les ganes de donar-nos a nosaltres mateixos el que desesperadament necessitem, trobem aquest alguna cosa, aquesta espurna ominosa que pot il·luminar aquest buit i omplir-nos de la vida que podríem haver tingut... si tan sols haguéssim sabut que era possible aspirar a més.