Es busca Merkel 2.0

Després de 16 anys, la líder que més temps porta al comandament d’un país de la UE començarà la seva retirada quan aquest diumenge els alemanys acudeixin a les urnes. Al cim, amb cotes de popularitat altíssimes, Angela Merkel diu adeu. Els electors es freguen els ulls, es resisteixen a acceptar que una època acaba i escruten rastres merkelians entre els candidats a la successió. És fàcil comprendre per què els alemanys volen que les coses continuïn el seu curs. Alemanya ha esquivat bastant bé la crisi de la Covid. En realitat, s’ha deslliurat de totes les catàstrofes, des de la crisi de l’euro desencadenada el 2010 a la crisi dels refugiats el 2015. L’onada ultra sembla controlada. Fins i tot els crítics de Merkel acceptarien que, al marge del seu excessiu tacticisme i poca estratègia, la cancellera deixa un país més pròsper, influent, obert i modern. Alemanya sembla haver-se deslliurat fins i tot de l’acceleració buida que inunda la majoria de les democràcies occidentals, amb líders addictes a la hipercomunicació i captius dels temps que marca un tuit. L’acceptació que la política no té per què ser un xou, és un assumpte seriós i fins i tot de vegades una cosa avorrida ha calat al país de Merkel, la senzillesa i sobrietat de la qual no són pur posat. «Aspiro al lloc de canceller, no a dirigir un circ», ha dit Olaf Scholz, candidat socialdemòcrata, al ser preguntat per la seva falta d’emotivitat. L’actual ministre de finances té acreditat el seu potencial imitador i encapçala les enquestes. Ha arribat a posar per a la portada de la revista ‘Sueddeutsche Zeitung’ amb les mans formant un triangle, el gest més característic de Merkel. Cent vegades moribunda, per les venes de la socialdemocràcia bomba la sang, tot i que la inesperada reanimació de l’SPD hagi exigit la mimesi del seu candidat amb una cancellera d’una altra família política. El partit va obtenir el seu pitjor resultat des de la postguerra el 2017 (20,5%) i aquest diumenge podria rondar el 25%, no gaire més, però potser suficient per encapçalar una coalició de dos o tres partits. L’èxit de Scholz també es deu a les limitacions d’Armin Laschet, el candidat de la CDU i, en teoria, el successor natural de Merkel. «És una mica marmolet», diu un antic col·laborador de Laschet de l’època en què va ser eurodiputat (1999-2005). Una còpia de Merkel «sense la seva fortalesa per governar», afirma Udo Bullmann, veterà europarlamentari socialista. La seva campanya ha estat plena d’errors, destacant especialment la seva aparició darrere les càmeres compartint rialles després de les inundacions que van sacsejar l’oest del país el juliol passat i que van deixar centenars de víctimes i pèrdues milionàries pel camí. La majoria ha assenyalat el canvi climàtic com el causant de la tragèdia. L’episodi no s’oblida, però tampoc catapulta la candidata del Partit Verd, Annalena Baerbock. Uns mesos abans va arribar a aparèixer en primera posició, però ara les travesses situen el seu partit com a possible soci menor en una coalició liderada per Scholz. Si els alemanys aspiren a la transmutació de Merkel en el nou canceller, una cosa semblant els passa a la resta d’europeus, observadors en un procés electoral que marcarà també un nou temps a Europa. Un estudi portat a terme pel ‘think tank’ ECFR dona compte de la bona imatge de Merkel. Els europeus valoren especialment la seva capacitat de teixir acords i perceben Alemanya com un país fiable; una potència proeuropea el poder de la qual no desconcerta. Lluny queda el temps en què Merkel va ser rebuda amb pancartes on se la ridiculitzava amb un bigoti hitlerià en un viatge a Atenes el 2012. La resposta a la crisi de l’euro va ser un desastre austericida que llasta la cancellera, però dels errors s’aprèn en vista de la resposta que ha donat la UE a la Covid. La mobilització de 750.000 milions d’euros mitjançant l’endeutament col·lectiu obre les portes a una política fiscal europea, una cosa inimaginable abans del virus. Davant la possible arribada de Scholz a la cancelleria, no tot són somriures entre la família socialdemòcrata europea. Preocupa que la cartera de Finances acabi en mans del Partit Liberal, una formació especialment ortodoxa en la seva visió econòmica. La victòria de l’SPD podria ser pitjor per a Europa que el seu actual lloc júnior al Govern.

Es busca Merkel 2.0

Els alemanys aspiren a la transmutació de Merkel en el nou canceller, igual que la resta d’europeus

El més llegit