Llacista: posa una urna a la teva vida, article d’Albert Soler

Fa uns dies vaig ensopegar a Barcelona amb la Botiga de la Llibertat, on per a sorpresa meva no tramiten divorcis, sinó que hi venen ‘gadgets’ llacistes, des de tasses a pins, passant per una samarreta que posa «català rebel», ideal per lluir a l’estiu, prenent gintònics en una terrassa de Cadaqués. El producte estrella són les urnes, com les de l’1-O i a mida natural, a 40 euros la unitat. Pot semblar molt per un cub de plàstic fabricat a la Xina, però la republiqueta no és més que un gran negoci –preguntin-ho, sinó, a l’ANC–, i a més una part es deu destinar a una de les tantes caixes de resistència, que a Waterloo la vida està pels núvols i no és cosa de passar penúries com els exiliats d’abans. L’urna du l’escut oficial de la Generalitat, cosa que no ha d’estranyar, tan baix han caigut les institucions catalanes que ja no és escut sinó logotip, i no hem de trigar a veure’l a la porta de clubs de carretera. Els bons negocis sorgeixen d’endevinar les necessitats dels consumidors, i el de les urnes és per a fer-se d'or. Una urna a casa és l’aspiració de tot llacista. Amb una urna pròpia, un pot votar cada dia la independència de Catalunya sense sortir de casa; què dic cada dia, fins i tot dues vegades al dia, una mentre es renta les dents en llevar-se i l'altra mentre prepara el sopar. Tot plegat, amb la garamtoa que no es tracta d’un simulacre, sinó que la votació té la mateixa utilitat i serietat –i tindrà similar reconeixement internacional– que la de l’1-O. Imagini’s a casa, repartint a la senyora, els nens i el gat, paperetes que diuen «Vol que Catalunya sigui un estat independent en forma de republiqueta?». I l’emoció del recompte. I el sortir al balcó –si no en disposa, la finestra de la cuina també val– a proclamar la independència, amb la família darrere, ovacionant. I després, apa, a dormir, que demà toca llevar-se d'hora per anar a treballar. La família que proclama la independència unida, roman unida. L’endemà poden inventar-se un BOE oficial de la republiqueta, com el de Waterloo, on legislar el que els surti del barret sense que tingui cap efecte, també com el de Waterloo. Sempre, amb la seguretat que el que fa a casa tindrà el mateix valor que el que van fer els seus líders fa quatre anys. Tot, per 40 euros de res. Una ganga. Per no esmentar com xalaran quan tingui convidats a sopar. Quan a les postres tregui l’urna per jugar a republiquetes, els seus amics es desfaran en elogis cap a vostè, amb crits d’«in-inde-independència» més forts a mesura que vagin caient gintònics. Abans, les sobretaules se suportaven jugant al Monopoly, amb diners de mentida, ara es pot jugar a referèndums amb urnes de veritat. Fins i tot es poden unificar tots dos jocs de taula, amb targetes de «Vagi a la presó», més altres que diguin «El govern li ha concedit l’indult, surti de la presó passant per la casella de sortida i cobrant 20.000 euros de la caixa de resistència». Per cada quatre ambaixades catalanes en una mateixa casella, hi podrà aixecar una Casa de la Republiqueta, amb el seu pianista i tot. A Waterloo no juguen a res més. Si un dia passa de moda jugar a les republiquetes –gens estrany, també ha passat de moda entre la classe política–, l’urna servirà per guardar la roba bruta. Sempre que no sigui vostè en Junqueras, que llavors li servirà per endur-se l'esmorzar a la feina el dinar. O una part de l'esmorzar.

Llacista: posa una urna en la teva vida

Amb una urna pròpia, un pot votar cada dia la independència de Catalunya sense sortir de casa, amb la garantia que la seva votació té la mateixa utilitat que la de l’1-O

El més llegit