Sento una enveja sana de les persones que coneixen els arbres i les plantes, les flors i les fulles, els troncs i les llavors. Sobretot envejo aquells que en poden parlar-ne sense ostentació, amb naturalitat. Una vegada, a Oxford, vaig visitar un jardí on cultivaven totes les plantes i herbes que surten a les obres de Shakespeare. En vaig reconèixer unes quantes, les més comunes. Em fixava en els jardiners que les cuidaven, dos homes grans amb un davantal massa elegant, i vaig pensar que potser no havien llegit o vist cap obra de Shakespeare, o potser sí, però se sabien de memòria la vida de cada una d’aquelles herbes remeieres.