El setembre és mes de tornada a l’escola, a la rutina i també d’obertura de la temporada teatral. Fa uns dies vaig assistir a l’estrena a la Villarroel de ‘Començar’, una obra de David Eldrige interpretada per Mar Ulldemolins i David Verdaguer. Vaig arribar amb la pressa característica d’aquests dies: atrafegada per la interminable llista de coses per fer a la tornada de vacances, l’estrès de l’inici de curs i l’intent fallit de tornar a la rutina, que, treballant per compte propi, tampoc no sé molt bé què significa. Vaig entrar al vestíbul a la carrera, traient el mòbil per mostrar l’entrada electrònica, quan, de sobte, ho vaig veure, i el món es va parar. Al principi no podia creure-m’ho. «Deu ser propaganda» vaig pensar. Al vestíbul no hi havia ja ningú, la funció estava a punt de començar. Però no vaig poder resistir l’atracció i m’hi vaig acostar. No estava sol. L’acompanyaven molts més, i estaven tots junts, apilats l’un sobre l’altre, ordenats, harmònics. Llavors ho vaig entendre. No era publicitat. Era una cosa que no veia des del 12 de març del 2020, quan van tancar tots els teatres de la ciutat, del país i del món.