L’elogi de la naturalesa com a espectacle ha fet molt de mal. N'hi ha que contemplem el paisatge, els fenòmens naturals, com la màxima expressió de la bellesa, una bellesa en estat pur, sense interferències humanes. Més genuïna, més autèntica que cap obra d’art. És l’home davant el món, davant la muntanya altiva, el mar irat, els rius feréstecs o els salts impetuosos de l’aigua. O davant (i sota) l’erupció d’un volcà.