Els escolars europeus ens vam gravar a foc a la ment el mapamundi que teníem a classe: una fotografia plana de l’esfera terrestre en què Europa quedava al centre, amb l’oceà Atlàntic i Amèrica a un costat i, a l’altre, la prolongació terrestre de l’Àsia, fins a acabar al Japó. Quan anys després vaig entrar a la Universitat de Berkeley, al despatx del professor Manuel Castells, vaig tenir un impacte visual inoblidable: l’esfera terrestre era la mateixa, és clar, però en aquell mapamundi el que era al centre eren els Estats Units més la seva prolongació cap al sud, l’Amèrica Llatina, que ells consideren el seu «pati del darrere». A un costat quedaven l’oceà Pacífic i l’Àsia, mentre que Europa se situava a l’altre extrem. Vaig entendre en aquell mateix moment que els europeus no érem tan centrals com crèiem, sinó més aviat perifèrics.