La UE està assetjada i el Pacífic és el centre del món, per Manuel Campo Vidal

Els escolars europeus ens vam gravar a foc a la ment el mapamundi que teníem a classe: una fotografia plana de l’esfera terrestre en què Europa quedava al centre, amb l’oceà Atlàntic i Amèrica a un costat i, a l’altre, la prolongació terrestre de l’Àsia, fins a acabar al Japó. Quan anys després vaig entrar a la Universitat de Berkeley, al despatx del professor Manuel Castells, vaig tenir un impacte visual inoblidable: l’esfera terrestre era la mateixa, és clar, però en aquell mapamundi el que era al centre eren els Estats Units més la seva prolongació cap al sud, l’Amèrica Llatina, que ells consideren el seu «pati del darrere». A un costat quedaven l’oceà Pacífic i l’Àsia, mentre que Europa se situava a l’altre extrem. Vaig entendre en aquell mateix moment que els europeus no érem tan centrals com crèiem, sinó més aviat perifèrics. Els fets esdevinguts en l’última setmana, amb l’ofensiva del president Biden sobre la Xina, mou de nou la fotografia. L’aliança entre els Estats Units, el Regne Unit i Austràlia situa l’oceà Pacífic com a centre del món. Europa i l’Amèrica Llatina corren greu risc, més que mai, de quedar a la perifèria; mentrestant, Austràlia, un país amb només 25 milions d’habitants, passa a jugar en la primera divisió mundial, com a setè país amb arsenal nuclear. La Xina ha reaccionat irada. França també, perquè estava construint submarins nuclears per a Austràlia, que acaba d’anul·lar les seves comandes. El president Macron, ofès, ha retirat momentàniament els seus ambaixadors a Canberra i Washington. A la Unió Europea (UE) s’intensifiquen les veus que reclamen un mínim exèrcit propi i no dependent de l’OTAN, al seu torn condicionada pels interessos nord-americans en cada moment, com acaba de comprovar-se dramàticament a l’Afganistan. Un personatge cobra especial rellevància en aquest afany: el vicepresident de la UE, l’espanyol Josep Borrell, Autoritat Europea per a la Política Exterior i la Seguretat. El batalló de la Unió Europea –s’estima, inicialment, en uns cinc mil efectius– és cada vegada més a prop. Els últims esdeveniments el reclamen. La Unió Europea està assetjada: per l’oest, ha perdut el Regne Unit, que s’abraça a Washington per tapar els desperfectes del Brexit, un despropòsit; pel sud, l’Àfrica i l’Orient Mitjà envien milions d’immigrants a desembarcar a les seves costes, amb un drama diari de naufragis i trànsit de persones. Els campaments de refugiats i immigrants de Grècia, Turquia i Itàlia rebenten. Espanya queda a només 14 quilòmetres del Marroc i la tensió és màxima. Per l’est, el desafiament a Europa ve de Rússia, proveïdora del gas siberià a través d’oleoductes que recorren les inestables Ucraïna i Polònia. Si Putin tanqués l’aixeta, mig Europa es gelaria i els seus carrers cremarien. Ara, el preu del gas puja i, en conseqüència, també el preu de l’electricitat, que es converteix en un factor d’erosió de la credibilitat dels governs europeus, especialment l’italià i l’espanyol. Aquí reapareix de nou Borrell, demanant la reforma del sistema europeu de fixació de preus de l’electricitat: «Revisem el sistema perquè té massa disfuncions. No es justifica la translació del cost del gas a altres energies amb costos de producció que no hi tenen res a veure». El president Pedro Sánchez i la presidenta Ursula von der Leyen dialoguen sobre una solució urgent. Problemes a casa, mentre el centre del món s’allunya.

El més llegit