Trasplantament clínic

Plantar-se al mig del carrer és un lleig costum arquitectònic molt nostre. La Universitat de Barcelona, primer edifici projectat després de la demolició de la muralla medieval, ocupa dues illes del novíssim Eixample i deté Enric Granados contra una porta posterior que ningú recorda oberta. La primera gran construcció de la Barcelona moderna representa també la seva primera discontinuïtat. Interrompre el curs d’una via s’ha convertit històricament en una afirmació de transcendència de grans arquitectes i forces vives, amb l’Hospital de Sant Pau, l’Escola Industrial, l’Escorxador, la Model, l’Auditori, el Dhub, el Teatre Nacional o el Clínic. En els millors casos, el carrer continua per les parts nobles de l’edifici. No passa així als vestíbuls del Clínic, un hospital de prestigi incontestable que, tothom hi coincideix, ha portat al límit les capacitats espacials de la seva arquitectura. En paraules de Juanjo Sánchez Requena, reputat professional i defensor de la infermeria: «És un edifici vell amb un entramat d’escales i ascensors increïble, les unitats estretes, les habitacions petites. La ventilació i la llum natural són imprescindibles. Amb llocs de reunió per a professionals i espais de trobada i intimitat entre pacients, familiars i sanitaris. Un hospital ha de ser confortable, agradable, segur, ampli i acollidor. Al Clínic li falten moltes d’aquestes característiques. ¿Cap hospital les té totes? No». Des d’aquesta perspectiva, el Clínic pot assemblar-se a un pacient intubat a l’uci, que està portant les instal·lacions i la ingent tasca dels treballadors al límit de les seves constants vitals. Els responsables reclamen mesures que alleugin la situació. S’estudien alternatives per a un desplaçament o ampliació: l’Escola Industrial, un projecte esforçat que xoca contra els valors històrics i naturals del conjunt i de l’entorn. I contra els veïns. La Model no és opció; a més, el Clínic ja s’asfixia en dues illes, tindríem el mateix problema. La primera i única catedràtica d’Urbanisme d’Espanya, Maria Rubert, oferia des d’aquestes pàgines una proposta amb sentit pràctic: descongestionar utilitzant espais i edificis pròxims amb funcions actuals menys primordials. Però el Clínic reclama més i la xifra espanta una mica: 270.000 m2 És la dimensió de la Fira de Barcelona Montjuïc sencera. Un es pregunta: ¿és necessària tota aquesta superfície? Joan Maria Pascual, arquitecte veterà i responsable de moltes de les acrobàcies espacials que han sostingut el Clínic en primera línia durant les últimes dècades, ho explica: «L’hospital funciona ara sobre 156.000 m². Si les 819 habitacions incrementen la superfície, es desdoblen els passadissos tècnics i públics, es dota d’unitats generoses i espais suficients, a més de les exigències d’instal·lacions i serveis d’un centre modern, els números comencen a encaixar. Tampoc, comenta, estaria de més un cert marge de contingència, pel que pugui venir». No ho vam veure venir el 2020. Sembla que sí que és necessari doblar pràcticament la superfície actual, i més si vol conservar-se la relació amb la Facultat de Medicina. A les ciències de la salut, el contacte diari forma part essencial d’un coneixement compartit vast, complex i canviant. La ciutat necessita un pla d’equipaments municipal i metropolità, però, de moment, l’emplaçament sobre les pistes esportives de la UB Diagonal es revela com una bona opció. Donaria servei a la Barcelona de ponent, reemplaçant unes pistes d’atletisme que ara estan duplicades i que poden traslladar-se sense grans dificultats. A més, entraria en sinergia amb altres clíniques i hospitals, el de Barcelona, Sant Joan de Déu, Dexeus, Maternitat, Cima i la Creu Roja de l’Hospitalet. S’hi accedeix millor. La Diagonal i la Ronda són vies d’alta capacitat. Sumin-hi les línies 3, 5 i 9 del metro i el Tram. Si la idea és pacificar i reverdir progressivament l’Eixample, que Villarroel, Casanova, Còrsega i Provença puguin abaixar cabal sense ambulàncies sona bé. Podria projectar-se amb la goma d’esborrar sobre l’edifici actual, conservar serveis de proximitat i recuperar el valor, la qualitat i les transparències d’unes arquitectures magnífiques. El Clínic és un centre referencial en el «pacient complex», que requereix una atenció multidisciplinària conjunta. Aquesta complexitat trobaria condicions més favorables a la Zona Universitària. Una operació de trasplantament en la millor tradició del Clínic.

Trasplantament clínic

La ciutat necessita un pla d’equipaments municipal i metropolità, però, de moment, l’emplaçament del Clínic sobre les pistes esportives de la UB Diagonal es revela com una bona opció

El més llegit