Orgia, ‘macrobotellon’ i carnaval

Causen escàndol al món adult les imatges del macrobotellon pantagruèlic que es va celebrar a la Universitat Complutense l’altra nit, emeses per noticiaris i programes de televisió. Metges, epidemiòlegs, infermers, polítics, periodistes, pares, professors, educadors, pedagogs, lampistes i vianants en general adverteixen, irritats, que aquest descontrol és letal, que la vacuna no preveu el contagi sinó que minimitza els símptomes, que seguim en pandèmia, que això no ha acabat. Però jo, la veritat, llegeixo les imatges d’una altra manera, en un altre codi. Suposo que la meva veu no trobarà cor, que em quedaré sol, però em paguen per escriure el que penso. Som-hi: Tot el que es digui de la variant delta, de la variant mu, de la falta de seguretat o cura d’aquests milers de joves borratxos i sociables, tot això, és cert, i el paper de l’adult és recordar-ho, i jo ho entenc. Però no podem fingir, per ser adults, que no entenem el que representen: són un raig de ganes de viure i divertir-se llançat en la nostra punyetera cara, merescudament. Una explosió de ganes de veure’s la boca sense mascareta, d’elegir-se, de barrejar-se, d’intercanviar fluids prohibits per l’OMS i, una miqueta també, o molt, no ho sé, d’escandalitzar els adults, els burgesos, les autoritats. De trencar la closca de seguretat i paranoia en què s’han vist tancats aquests joves durant any i mig, amb escasses i furtives excepcions. És l’orgia i el carnaval. I aquestes festes, de profundíssima arrel antropològica, no només són comprensibles, no només són defensables: són, paradoxalment, un tret de salut. Perquè hi ha la salut corporal, amenaça per la festa, però també hi ha la salut mental, alliberada i folgada, restablerta pel que sens dubte és una bogeria. ¡Encara no toca!, diuen alguns, però jo animo el lector a recapacitar sobre el significat de l’adverbi, perquè «encara» no és el mateix per a mi, que en tinc trenta-sis, i m’he passat la pandèmia tranquil, aliè a les gentades, responsable i conscient, que per a gent de divuit anys, o de vint, que ha vist desaprofitar en les tancades un temps que jo sí que vaig disfrutar, i que és essencial per aprendre el que la pandèmia ens ha prohibit: a estar amb els altres; a ser amb els altres. La tasca dels adults és prohibir-ho i condemnar-ho; la de molts joves, burlar-se’n i celebrar-ho.

El més llegit