La setmana passada, la policia nacional va haver de socórrer un pare que estava sent agredit pel seu fill de 18 anys al barri palmesà de Bons Aires. El xaval es disposava a sortir per anar a casa d’un amic a les onze de la nit per jugar a videojocs i el seu progenitor li va dir que ni parlar-ne a aquelles hores. Allà va començar la pluja de puntades de peu i cops que va acabar amb la intervenció policial, la detenció i una denúncia de maltractaments en l’àmbit familiar per a un noi que, segons els seus pròxims, està completament enganxat als videojocs, fins al punt de tornar-se agressiu si se li impedeix accedir a les màquines. L’hi vaig explicar a tall exemplificatiu a la meva filla, que a la seva tendra edat no concep una maldat superior que la de pegar un pare, però al mateix temps comença a arribar a nivells preocupants de melodrama quan se li requisa la pantalla. Em recrimina que jo també em llegeixo els diaris al telèfon, i que em comunico contínuament per wasap, «fins i tot amb els teus dos mòbils alhora». M’acusa de convertir-la en una pària perquè els seus amics tenen aquest joc, o aquest altre, i ella no. Em diu que mirarà a l’aplicació el temps que fa i me la trobo fent «una partida, l’última t’ho juro, mami». Després de buscar recomanacions en fòrums d’internet, he acabat per instaurar un horari setmanal d’ús per aconseguir una pau duradora a la nostra llar i l’he penjat a la cuina. Sense saber-ho m’he convertit en una versió domèstica d’una gran i puixant dictadura.