Una hora d’il·lusió, per Jordi Puntí

Són les vuit del matí i estic assegut en una terrassa de la plaça Jaume Sabartés, darrere el Museu Picasso. És l’única del barri que ja té obert i, com que a la nit han caigut quatre gotes i no fa xafogor, s’hi està molt bé. Mentre prenc el cafè amb llet, amb aquest gust que només pot tenir tan aviat, penso que aquesta calma val un imperi. És la il·lusió de començar bé el dia. No hi ha ningú més a la plaça. Al cap de cinc minuts apareix un senyor gran, un avi, que s’atura, obre una bossa de plàstic i comença a tirar molles de pa com si estigués sembrant. En un moment l’asfalt s’omple de coloms nerviosos. L’home se’n va i els coloms es queden allà, picotejant. Els observo i en compto 42. Amb aquest acudit del colom Amadeu, Eugenio ens va fer creure que eren uns ocells intel·ligents, però ara penso que són bastant badocs: si no tenen el tros de pa exactament davant, no el veuen. Pel carrer Flassaders, a l’altre extrem, arriba un noi amb un gos falder. Li treu la corretja i el gos corre com un boig cap als coloms, que fugen espantats. Els més atrevides tornen i el gos els persegueix de nou. Això dura cinc minuts, fins que l’amo deixa de mirar el mòbil, recull la caca del gos amb una bossa i se’n van per on han vingut. Gairebé en el mateix instant, entra en escena una furgoneta de repartiment. El conductor va mig adormit, o li és igual tot, perquè no frena quan veu la bandada de coloms. Els passa per sobre i segueix com si res. N’hi ha un que no ha sobreviscut. Per sort ja m’havia acabat el meu croissant, però intento no mirar en aquesta direcció quan xarrupo el cafè amb llet. Ara el campanar de Santa Maria del Mar toca dos quarts de nou i la cosa s’anima. Hi ha més gent que ha tret el gos a passejar i comencen a veure’s pares que acompanyen els seus fills a l’escola, molts amb bicicleta. Un repartidor de Glovo travessa la plaça amb moto i jo em pregunto qui pot ser tan mandrós que es faci portar l’esmorzar a casa. Un noi amb bermudes i endormiscat arrossega una maleta i fa pinta de turista. ¿Arriba o se’n va? Veig que porta una bossa d’escombraries a l’altra mà, busca un contenidor i, com que no el troba, la llença en una paperera. Se’n va, doncs. En una paret hi ha unes pintades d’Arran, de l’Onze de Setembre, que diuen: «Independencia [sense accent], Socialisme, Feminisme». Un veí que ha sortit a fumar les llegeix i em diu, com si ens coneguéssim: «Cada any igual: ens omplen el barri de pintades, però nosaltres ja ens sabem tot això. Que les facin al Putxet, o a Sarrià, o a Pedralbes...». Torna a passar l’avi d’abans, amb una barra de pa sota el braç. Van arribant els treballadors del museu. Un noi munta les taules d’una altra terrassa i arrossega les cadires. Ara la plaça comença a ser un formiguer, i jo penso que rere aquelles parets hi ha tots els quadros de Picasso, en silenci, sense que ningú els miri encara. Tinc 23 hores, fins demà al matí, per recuperar la il·lusió de començar bé el dia.

El més llegit