Són les vuit del matí i estic assegut en una terrassa de la plaça Jaume Sabartés, darrere el Museu Picasso. És l’única del barri que ja té obert i, com que a la nit han caigut quatre gotes i no fa xafogor, s’hi està molt bé. Mentre prenc el cafè amb llet, amb aquest gust que només pot tenir tan aviat, penso que aquesta calma val un imperi. És la il·lusió de començar bé el dia. No hi ha ningú més a la plaça. Al cap de cinc minuts apareix un senyor gran, un avi, que s’atura, obre una bossa de plàstic i comença a tirar molles de pa com si estigués sembrant. En un moment l’asfalt s’omple de coloms nerviosos. L’home se’n va i els coloms es queden allà, picotejant. Els observo i en compto 42. Amb aquest acudit del colom Amadeu, Eugenio ens va fer creure que eren uns ocells intel·ligents, però ara penso que són bastant badocs: si no tenen el tros de pa exactament davant, no el veuen.