Deixar-se enganyar

Fa un munt de temps vaig entrevistar l’entrenador del meu equip. Ell era vell i jo era jove. Un de tants entrenadors i una de tantes entrevistes. Començava la Lliga i li vaig dibuixar un paisatge turbulent: li havien desarborat la plantilla de la temporada anterior i el futur pintava pitjor que malament. L’entrenador, no obstant, se sabia la lliçó. Va teixir un discurs positiu, va lloar les virtuts dels seus futbolistes i d’alguna manera em va convèncer. Vaig acabar l’entrevista segur que l’equip no era tan dolent, que els periodistes no fèiem més que exagerar. Estava a punt ja de cridar el director esportiu per demanar-li perdó quan, al sortir de la sala de premsa i apagar l’enregistradora, i després d’arribar al cim de la rampa de sortida de l’aparcament, l’entrenador es va treure la màscara d’entrevistat professional i li va donar per explicar alguna veritat. Va tallar la conversa de farciment, em va mirar de dalt a baix recreant-se en la meva ingenuïtat, i em va dir, barrejant condescendència i confidència alhora: «Escolta, l’equip és molt fluix, eh, o en fitxen uns quants o ens anem al clot, xaval». Ens en vam anar al clot. Però abans m’havia convençut, vull dir, amb només un parell de frases l’entrenador m’havia convençut altrament del que jo pensava fermament anteriorment. La veritat és que encara em convencen ràpid amb gairebé tot, així que no deu ser cosa ni del futbol ni de l’edat. Ara que ja no soc jove i el futbol l’observo de lluny, per exemple, em toca anar a cobrir una jornada sobre la nova Formació Professional i surto d’allà somiant estudiar un grau d’aquests amb tanta sortida laboral, planificant una vida millor, amb un ofici pràctic i de futur que de debò aporti a la societat. És igual si vaig a una xerrada sobre l’hidrogen verd o la quarta revolució industrial, o a una roda de premsa d’ajudes per treure’t el carnet de transportista o de mariner-pescador. De totes en surto pensant que segurament seria més intel·ligent deixar la meva feina i dedicar-se a alguna cosa d’això, a una cosa en la qual aconsegueixi desconnectar i respirar, però passen els anys i no faig res per canviar. Simplement continua passant el temps –els entrenadors, les plantilles, l’ansietat–, la vida et va portant i ja està. De vegades sembla que és millor deixar-se enganyar. Un dia ens n’anirem al clot, ja veuràs. En el futbol, sobretot en aquestes dates inicials de la temporada, ens dividim entre els que volem creure i els que es neguen a creure. En el primer partit a casa, un dels nostres centrals va fallar amb estrèpit una passada enrere. Quan semblava que ens marcaven el 0-1, va arribar l’altre central per rectificar. Va escurar la pilota al límit i d’allà va néixer una contra que va significar l’1-0, just abans del descans. Jo em vaig recrear una estona imaginant que potser el primer defensa havia fallat la passada a propòsit per descol·locar el rival. En el segon partit a casa, en canvi, aquest central salvador va regalar un penal idiota en el minut 89. Va ser el 0-1. Jo vaig recordar llavors aquella entrevista qualsevol a aquell entrenador qualsevol. Vaig pensar que aquell 1-0 potser fos l’enregistradora encesa, la mentida còmoda que tendim a creure per poder viure en pau; i aquest 0-1 sigui ja l’enregistradora apagada, la veritat que crema i no surt gratis tocar. Ho vaig pensar, ho vaig escriure i ja està.

El més llegit