L’herència de l’Alzheimer

La vida és la nostra memòria. Som la suma dels nostres records, del nostre passat i de l’experiència viscuda. Quan un d’aquests ens abandona perdem tot el que hem acumulat al disc dur i part de la nostra existència queden relegats a l’àlbum de records dels nostres éssers estimats. Per això el 21 de setembre se celebra el Dia Mundial de l’Alzheimer, per «recordar» –en el cas d’Espanya– que més de 800.000 persones tenen aquesta malaltia i que cada any se’n diagnostiquen 40.000 nous casos. La meva mare va morir d’Alzheimer. Des d’aleshores no m’acostumo a tics –tan habituals en una persona sana– com la ment en blanc, les incòmodes llacunes o aquest títol de pel·lícula que ens ronda a la punta de la llengua i que al final resolem fent servir la drecera tramposa d’una recerca a Google. De vegades, com a exercici, em sorprenc recordant la formació més reconeixible de Yes, aquella que tenia Rick Wakeman als teclats; enumero mentalment els noms dels meus baixistes preferits i cito d’una tirada John Entwistle, Stanley Baker i Jaco Pastorius; em delecto satisfet quan adverteixo que no he oblidat el començament d’‘El castillo’ («‘Cuando K. llegó ya era tarde. Una espesa nieve cubría la aldea’») o els finals d’‘El proceso’ («‘Como un perro, se dijo...’») o el ‘De profundis’, d’Oscar Wilde. Pot ser que us sembli una extravagància. Ho faig per mantenir en forma l’hipocamp i allunyar cada dia la distància entre l’avui i aquella hora imprevista –n’hi ha la possibilitat– en què em sobrevingui l’Alzheimer o alguna altra malaltia que elimini les meves dades. En ocasions em detinc en un pensament i tracto d’esbrinar quin era l’anterior, el que em va portar al més recent, i així cap enrere, un a un, sorprenent-me que en pugui recordar tres o quatre com qui és capaç de conservar aquest últim somni abans de despertar-se, l’únic que habitualment retenim d’entre els tres i sis que ens agiten al llarg de diverses hores amb l’orella enganxada al coixí. Recordo la meva mare i penso en aquests 40.000 diagnòstics nous cada vegada que s’acosta la setmana en què el món científic i les organitzacions socials posen l’accent en la lluita contra aquesta patologia que és causa de demència. En la meva família vam començar a pensar que una cosa estranya passava quan aquella dona tan menuda com enèrgica va començar a guardar els cartrons de llet al rentaplats. Sorpresa en un acte tan poc corrent, la mare buscava qualsevol excusa per justificar-se. No m’agrada la llet freda, no hi ha lloc al rebost... Les alarmes van sonar quan ens la van tornar a casa a prop de la mitjanit. En ple carrer i en un barri on no és recomanable sortir a segons quines hores, un parell d’ànimes bones es van estranyar que una dona de 80 anys caminés sola tan tard amb una bossa de comprar i el moneder a la mà. «Anava a la botiga a comprar llet», es va excusar. Tornada a casa –mai sortia sense el carnet d’identitat–, va tornar al seu món i va obrir el rentaplats. Un mai s’acostuma a aquell moment en què et diuen que és possible que la persona que t’ha portat al món no recordi el teu nom, si tens fills o filles, quina professió vas triar o a quina part del món vius. Al costat d’això, guardar la llet al rentaplats es pot considerar fins i tot una originalitat. Quan comproves que no ho t’adones que li has de reconstruir el passat com els pares argamassen la nostra infància, a força de records, experiències, viatges. Al cap i a la fi, com va dir el pallasso protagonista de la novel·la de Böll, viure és col·leccionar moments. Amb les seves llacunes entremesclades amb soliloquis pròxims al disbarat que li feien confondre el seu net amb un zelador, la meva mare va ser feliç durant els quatre anys que va passar a la residència, on li garantien a ella i a la seva família l’atenció mèdica requerida, cures expresses per a la seva malaltia i la companyia de persones de la seva edat, davant les quals presumia de fills i de nets en les fases en què el seu cervell marcava l’horari de Greenwich. En els seus últims dies compartia habitació amb una altra dona que feia temps havia oblidat la cara i la identitat de l’home amb qui havia passat els últims 60 anys de vida. La recordo perquè aquesta dona pansida plena d’escares i guapíssima amb els cabells blancs d’àvia projectava encara un amor infinit que feia que el seu marit acudís cada dia a visitar-la amb l’esperança, deia, que al despertar el trobés allà. Mai va despertar. La meva mare havia mort moments abans, dies després que recités per última vegada les cançons que el seu pare li cantava de petita abans de la Guerra Civil. Llavors vaig pensar que en la vida és millor fer bones obres. És probable que nosaltres les oblidem, però en depèn el record que deixem al nostre pas, en la memòria d’altres que s’eternitza en el temps.

L’herència de l’Alzheimer

La setmana vinent se celebra el Dia Mundial de l’Alzheimer. La vida és memòria i col·leccionar moments, però també la manera en què ens recordaran els altres

El més llegit