El que es va anunciar a sang i foc l’11 de setembre del 2001 va ser un desafiament que Occident va devorar fins a enverinar-se de raó i de força. De la mateixa manera que les sofisticades estructures de les Torres Bessones van ser capaces d’empassar-se avions de passatgers i seguir dretes, els que van idear l’atac no només van fer realitat les fantasies de Hollywood que situaven a Nova York la fi del món, sinó que ho van fer seguint un guió tan enginyós com pervers. La funció (amb pistes simultànies al Pentàgon i en un camp de Pennsilvània, tot i que aquest segment no estava en els plans del director d’escena, un profeta del mal anomenat Ossama bin Laden) va començar incrustant un avió de passatgers contra un gratacel que representava el geni del comerç i l’enginyeria de la primera potència, sostre a més de la ciutat més mediàtica del món. Era l’hora en què en el meridià americà arrencaven els telenotícies del matí, en l’europeu els de la tarda, en l’oriental els de la nit.